El rosa i el negre

Et surt la ministra i et diu “Es deia Iván...”, prement la boca, amb absoluta sinceritat i fe, sense cap malícia voluntària, però amb un to heroic i sobreactuat, com si “Iván” en realitat fos en cursiva. I et surt el de l’oposició i et diu: “Estem parlant de dues nenes...”, prement la boca, amb absoluta sinceritat i fe, sense cap malícia voluntària, però amb un to heroic i sobreactuat, com si “nenes” en realitat fos en cursiva. I el youtuber fatxa declama que li van fer bullying per l’origen, que s’ho acaba d’inventar, i el periodista íntegre et diu que res està confirmat i el tiet avi segon, pobre, et diu que tal i tal i la menor que els era amiga que tal i que pasqual. Els únics que no diuen res són els de la família. Qui voldria ser al seu lloc? Hi ha més culpa en el suïcidi o presumpte suïcidi d’algú proper que t’estimes que en un accident que tu hagis provocat. Com t’has de sentir si no miserable i odiós?

Estem sempre molt preparats, com a societat, per detectar el periodisme groc. El periodisme groc no és subtil, és estrident, funciona a cops de vent i cordes. Però no estem tan preparats, no gens, com a societat, per detectar el periodisme rosa. Vull dir la cursileria. Quan polítics i periodistes premen la boca i es mostren consternats, nosaltres, éssers empàtics, sobretot amb els petits de la tribu, també premem la boca, movem el cap i toquem l’ase. La profunda pena amb què parlen, es lamenten, culpen aquesta “societat” de la qual mai formen part explícitament, pel que sembla, els exculpa i els converteix en sacerdots i a nosaltres en feligresos. Ja poden donar notícies no confirmades, és que era trans, és que no ho era, és que el debat no és aquest, és que com n’hem d’informar si no, és que alguna cosa passa amb els nostres adolescents, és que. Posa’t cursi i podràs ser tan negre que no et faltaran mai els clics.