Rosa dels uns, Rosa dels altres, Rosa eterna

Els actors, Mario Gas, Carmen Molina, Joan Anguera, Rosa Boladeras, Pere Arquillue, Rosa Maria Sardà, el director del Teatre Nacional de Catalunya, Domenech Reixach i el dramaturg, Benet i Jornet, durant la presentació de l'obra "Olors".
i Mario Gas
11/06/2020
2 min

Ningú volia que marxés. La sabíem fràgil i força dèbil, els últims temps. Però confiàvem en el seu caràcter, la seva fina ironia i la seva capacitat de lluitadora per continuar entre nosaltres. Bé, amb nosaltres –els moltíssims que l’estimàvem– hi continua, i continuarà en els nostres cors forever and ever. Inoblidable Sardà. Inoblidable Rosa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dir que la Sardà tenia una forta personalitat i caràcter, que era una actriu còmica i dramàtica como la copa de un pino, una xòuman esplèndida i captivadora, que dominava cine, teatre i televisió amb una brillantor difícil d'igualar, que no tenia pèls a la llengua, que era divertida, lúcida, càustica, compromesa, contradictòria... I al mateix temps tendra, carinyosa, feble, amorosa, amiga dels seus amics fins a les últimes conseqüències, fiadora de talents, nous i antics; que era, a més, una directora d'escena competent i atrevida, i que de Sagarra a Brecht no hi havia text en prosa o vers que se li resistís i que finalment se'ns va mostrar com una narradora literària plena de sensibilitat i saviesa. Dir tot això i afegir que com tota personalitat polièdrica tenia llums –moltes– i ombres és relativament fàcil i és una obvietat clara i diàfana.

La Sardà familiar –gairebé mare dels seus germans–, la Sardà convençuda de les llibertats i la igualtat dels éssers humans, la Sardà atenta als moviments socials, la Sardà barcelonina, catalana i universal, la Sardà que dubtava, la Sardà en la distància curta era un regal. Un veritable regal.

Ens vam conèixer cap a l'any 64 o 65. Hem treballat plegats molts cops, ja dirigint-la o coincidint com a actors al cinema. Ha sigut una persona important per a mi al llarg dels anys. I tots dos sabíem que ens estimàvem. Que éramos del mismo patio de colegio o de uno parecido. Vital, esquerpa, encisadora, dominadora dels tempos escènics, estimada per la càmera, encantadora de serps en els seus xous... Rosa personal, Rosa tu, Rosa eterna. Et trobarem molt a faltar. Amiga. I si en algun moment t'oblidéssim una mica, de seguida ens vindrà als llavis aquella cançó: "Se me olvidó que te olvidé..." Bon viatge.

stats