Cada matí del dia de Sant Joan, em llevo i esmorzo restes. Trossos de pa amb tomàquet que algú va desar a la nevera, un cul de vi, que encara és més meravellós que ahir quan el vam obrir, i que algú ha desat, tapat amb el propi tap, a la nevera, bombolles, un tros de coca, un retalló de fuet, sardines fredes. Les restes de la festa, a la taula, encara parada. Les estovalles amb taques de colors, camins delators fets de gotetes. Els forenses bugaders podrien reconstruir-ne totes les històries. Les garlandes encara pengen. Penjaran dies i dies, qui podria treure-les tan d’hora? A terra, bagatel·les comprades al basar, pensades per no durar gens, i cremades de bengala, de piules. Una piula que no va esclatar i que ara, ves per on, sí que esclata quan la tornes a tirar. Els gossos, endormiscats, encara amb l’efecte de la pastilla (ahir, al veterinari, tothom se’n va fer un fart, de comprar-ne) llepen menjar de terra. Gelat desfet, un trosset de formatge.
Abans que tothom es llevi, esmorza. Passa-t’ho bé, en soledat, després ja recolliràs. Ara, pessiga un canapè (de dia, absurd, tan bo que semblava ahir). Recorda que amb les amigues vau dir que cremaríeu papers amb escrits secrets a les dotze de la nit i que us rentaríeu la cara, per tenir molta bellesa, com si us calgués. Ja ha passat, un any més. Google t’avisa: mira, ets tu fa cinc anys fent el mateix. Llavors, que petits els fills, que guapos tots vosaltres. Arribarà un dia, d’aquí cinc anys, que Google t’avisarà d’avui, també t’enviarà fotos, i també pensaràs: “Que petits els fills, i no ho vèiem, i que guapos tots nosaltres”. No facis cas dels malcarats, dels sorruts, dels malsucosos. Mira que preciós que és tot. I s’acabarà.
Empar Moliner és escriptora
