"El proceso ha acabado"
Pedro Sánchez, 16 de desembre, Brussel·les
En el matís, déu i el diable i, amb el llenguatge, la veritat i la mentida alhora. Vell dilema, m’esborrona l’eufòria, l'assertivitat i la convicció amb què la Moncloa anuncia darrerament "la fi del Procés". Hi insisteix categòricament i fa córrer la brama en totes les seves terminals, que ho reprodueixen a ulls clucs. La primera rèplica, potser, hauria de ser si són del tot conscients de les vegades que l’hemeroteca del passat ha desmentit el Pedro Sánchez del present. I no em remetré al llunyà "De entrada, no" esdevingut després "De sortida, sí" que va encetar tota una era política el 1982. A Sánchez l’enxampa l’hemeroteca recent, de seguida i massa sovint. No només pel que no ha fet tot i anunciar-ho, sinó i sobretot per haver fet el contrari. Només tres. "No dormiría tranquilo por las noches", va dir el setembre de 2019 per oposar-se a un govern de coalició amb Podem que conformaria només dos mesos després. Tres mesos abans també havia dit: "No vamos a pactar con Bildu, con Bildu no se acuerda nada". La cosa venia del 2016, quan va afirmar: "No voy a permitir que la gobernabilidad de España descanse en partidos independentistas". [I que consti en acta que aquest vici no és cap exclusiva del president del govern espanyol. Òbviament.]
Ous i castanyes, una cosa és confirmar l’obvietat que avui no som en el mateix clímax social ni escenari polític ni context institucional que l’octubre del disset. Això encara seria un punt d’equilibri mínim per parlar de la mateixa realitat. Però ni així. Perquè entre donar per superada, tancada o esgotada una fase concreta –que només n’ha inaugurat una altra– i anunciar, a l’estil maldestre de Fukuyama, "la fi de la història", hi ha un abisme sever, una falsa il·lusió i una fantasia política. Amb una mà dones per liquidada la qüestió i amb l’altra recordes que seus a la Moncloa pels vots del sobiranisme català, basc i gallec. Primer, pel suport rebut en la moció de censura; després, pel suport d’ERC, Bildu, PNB i BNG a l’actual estabilitat governamental i com a obturador al duet PP-Vox. No pensis en un elefant, deia aquell.
Cec, insensible i arrogant, a parts iguals, és sostenir sense despentinar-se que ja no som al mateix lloc i que tot s’ha acabat, quan encara hi ha cinc-centes persones que no en poden sortir. Fonamentalment perquè estan pendents de judicis per la repressió desfermada arran de l'1d’Octubre. Malgrat l’autoengany, també saben perfectament que som l’únic país europeu amb un president i una secretària general d'un partit encara exiliats. I ja van cinc anys. Un president que pot caminar lliurement per la Unió Europea, a excepció del Regne d’Espanya, ves quines coses. Si fins i tot ho ha dit Iván Redondo: no hi ha resolució sense Puigdemont. El cicle transcorregut deixa, a banda i banda, moltes més paradoxes. Una, que els presos polítics catalans van estar més temps empresonats sota el govern del PSOE i UP que sota el de Rajoy –a mi em surt, matemàtica endimoniada, que sota el PP van estar engarjolats set mesos i sota l’actual govern, tres anys–. Dos, que és el govern "dialogant" qui espia amb Pegasus, en plena "retrobada", fins i tot el president de la Generalitat –res, plena normalitat democràtica–. I tres, que per estar mort i mal enterrat, l’independentisme té des de fa un any i escaig una majoria del 52%, encara que no l’empri. Estranyes derrotes i inversemblants finals.
La mercadotècnia electoral que ja s’engreixa per a enguany tot ho esborronarà i ho simplificarà fins a la ximpleria. Ja ho sabíem –i caldrà posar-se l’escafandre–. Perquè una cosa previsible és que, en any electoral en què tots es juguen totes les garrofes, es provi de fixar el relat, emmarcar el frame i vendre el fum a la parròquia. I fer-ho aprofitant-se políticament de les febleses alienes, foradant amb piconadora l’escletxa de la divisió –emocional, tàctica i estratègica– de l’independentisme. Ho ve dient ufanós Pedro Sánchez aquests darrers dies, vantant-se d’haver dividit l’independentisme: "La unidad hoy está rota". Una versió en format socialista de la clàssica divisa aznariana "Antes que España, se romperá Cataluña". Aznar fa temps que demana també una intervenció final, una solució definitiva i un 155 a perpetuïtat contra "una autonomia en insurrecció". Ja ho veuen, ells també van dividits, dit sense cap consol.
Tampoc no sé del cert quin concepte dual de tensió empren al seu grat, però tota impunitat genera conflicte, alimenta discòrdia i malmet convivències. Ni un sol policia condemnat per la violència repressiva de fa cinc anys, tots els comandaments repressius ascendits i guardonats i ni una sola depuració de la guerra bruta acumulada. Com a breu record metàforic, donde dije digo digo Diego, aquell fugisser anunci de reprovació que el PSOE, a través de Margarita Robles, va anunciar contra el govern del PP el 3 d’octubre de 2017. Va durar el que va durar: l’endemà va decaure. I com que l’hemeroteca no falla, en la Declaració de Pedralbes dels governs català i espanyol de desembre de 2018 encara s’hi pot llegir en paper oficial: "coincideixen en l’existència d’un conflicte polític sobre el futur de Catalunya". I si el conflicte no està resolt, ni disposa de vies resolutives, res s’ha acabat.
Comptat i debatut, no crec que "el gobierno más progresista de la historia" pugui haver acabat ell solet i per art de màgia amb segles d’allò que Ortega y Gasset titllava com a inacabable i per al qual recomanava una ansiolítica "conllevancia". Fer la llista de quants han anunciat "el final" és una tasca infinita. També mentia Franco quan commemorava "25 años de paz". I l’encertava violentament Espartero quan recomanava bombardejar Barcelona cada 50 anys, perquè sabia prou bé que el problema rebrotava d’arrel i periòdicament. També la República Francesa s’entesta ara, planxa centralitzada franco-espanyola, en proscriure el català als plens municipals de la Catalunya Nord. I enmig del guirigall, els que es pensen que són els més llestos se sumen a ser els darrers de la llista a donar per acabat, tancat i clos el conflicte. Escàs favor democràtic i, alhora, temps al temps. Ja s’ho trobaran. Ja ens ho trobarem.
Més contemporàniament, passa que el PSOE gosa dir-la de l’alçada d’un campanar, confonent desig i realitat, i ni tan sols rellegeix amb cura el que també dictava la sentència del Tribunal Suprem que va fixar en 100 anys –l’extrema dreta en demanava més de 700– la pena per posar urnes per decidir lliurement el nostre futur. Puny de Marchena: "No nos incumbe ofrecer soluciones políticas a un problema de raíces históricas". A qui els correspondria i podrien fer-ho resulta que ara venen a Barcelona a dir que el viu és mort. Mentre la flamant nova membre del Tribunal Constitucional, la magistrada María Luisa Segoviano, s’estrena discrepant-ne: "[L’autodeterminació] és un tema complex, summament complex; és un tema amb moltes arestes que cal estudiar […]; no s’ha de tenir por a cap plantejament, a cap posició, a cap suggeriment". Carai.
Roma locuta, causa finita, entesos. Però no em facin dir com va acabar aquell imperi. Que és prou sabut. Com és sabut que el 19 de gener hi ha convocada, alhora, una cimera que tanca i una protesta que obre.
