Roger Mas fa tronar i ploure

En efecte, tots els que vam assistir al concert de Roger Mas al Teatre Grec d'aquest dimarts, en què el cantautor de Solsona celebrava els seus 25 anys de trajectòria musical, en vam ser testimonis. Moments abans de les deu de la nit, que era l'hora prevista per començar l'acte, plovia i feia llamps i trons i tot feia pensar que el concert, el concert tan esperat no tan sols pel mateix Roger Mas sinó per tots aquells que el seguim i l'admirem, s'hauria de suspendre. Però en comptes d'això la tempesta es va aturar, el cel de la nit d'estiu es va aclarir, les atziagues previsions dels mòbils es van veure desmentides i el temps es va encalmar. Tots els que vam ser allà –molts, coberts amb les capelines que el personal del Grec, impecable, dispensava a l'entrada– ho vam poder veure amb els nostres ulls. 

Hi haurà qui digui que aquesta seqüència de fets és fruit de l'atzar meteorològic, però és obvi que no és així. El que va succeir va ser que la pluja i els llamps van obeir el poder tel·lúric d'unes cançons que ja formen part del millor de la nostra cultura i que estan destinades a perdurar, cançons que una vegada enceses ja no s'apaguen, com llànties votives en un santuari arcaic. El tro va callar davant d'aquest poder, i la pluja es va retenir de seguir plovent. Les cançons de Roger Mas imposen naturalment el silenci que requereixen per ser escoltades, i els elements es van adequar, com els és propi, a l'ordre de les coses.

El concert va començar amb quasi tres quarts de retard, però d'allà no se'n va anar ningú i també és normal, perquè en el fons tothom pressentia que allò aniria prou més enllà d'un concert d'aniversari. En podeu llegir (n'heu de llegir) la crònica de Xavier Cervantes, que conta fil per randa com va ser aquella vetllada que mereix tots els qualificatius laudatoris. El cançoner de Roger Mas, apuntalat per la impressionant desfilada dels músics que li han fet confiança i als quals ell ha fet confiança durant aquests 25 anys, va brillar amb la fulguració (serena, però tan potent) dels clàssics. Mas no es cansava de donar les gràcies a tothom i tothom el corresponia: Bikimel va voler remarcar la seva honestedat i generositat, i és cert que aquestes dues qualitats defineixen tant el talent de Roger Mas com la seva manera d'entendre la música i la vida, que no cal dir que són una cosa i la mateixa. Ben pensat, tal vegada la tempesta d'abans de començar es podia llegir també com una al·lusió a la manera en què s'ha desenvolupat la carrera de Roger Mas, que no sempre ho ha tingut tot a favor, ni de bon tros. Tant se val: és un gran artista, com va afirmar Maria del Mar Bonet, i un d'aquests individus que ni es plantegen tirar la tovallola perquè tenen encara, sempre, moltes més cançons per escriure. Les esmentades Bonet i Bikimel, i Quico Pi de la Serra, i la Cobla Sant Jordi amb el Cor Lupulus Emsembla, i Núria Graham, i David Carabén, i el Quartet Brossa, i fins i tot Pau Riba amagat dins una nou ens guarden de mentir quan diem que Roger Mas és un dels grans.