Notre-Dame, el patrimoni i les modes
Fa pocs dies, Notre-Dame, l’església de l’Île-de-la-Cité, va perdre la coberta i l'agulla per un incendi. Un accident que, fins fa un segle i mig, no hauria sigut gaire transcendent. S’hauria reconstruït com haguessin dit els arquitectes de París, un canvi més dels que pateix la ciutat. Avui, però, és una catàstrofe mundial. N’hem vist la retransmissió en directe via 'streaming' als nostres dispositius, se n’han escrit moltíssims articles, se n’han fet milers de tuits, fotos i més fotos per Instagram. Fa un segle i mig Notre-Dame era una església; avui és un símbol, un lloc de visita, un reclam turístic. Què fem ara amb les seves restes?
Sembla que hi ha consens en reconstruir-la, no he sentit gaires veus que hi siguin contràries. A mitjans del segle XIX aquesta opinió hauria generat controvèrsia. Aleshores convivien, podríem dir, dues teories de la intervenció en el patrimoni, la dels seguidors d'Eugène Viollet-le-Duc i la dels seguidors de John Ruskin. Els primers defensaven que calia continuar el monument tractant d’entendre la manera com es va construir, mentre que els segons optaven per entendre l’edifici com un organisme viu que havia d’evolucionar i, si no havia de tenir un ús concret, calia deixar-lo morir; mentre moria, gaudirien de la bellesa de la ruïna. Aquesta actitud va fer que Viollet-le-Duc acabés diversos monuments francesos, entre els quals Notre-Dame, amb l’agulla que va caure amb l’incendi; l’arquitecte trobava que calia continuar Notre-Dame en l'estil original. És una actitud que els nostres arquitectes del canvi de segle van adoptar sense problemes; Domènech i Montaner, al castell de Santa Florentina, portant retalls gòtics d’ací i d’allà, n’és un bon exemple.
Avui es continua, en certa manera, amb la confiança en el futur que tenien els deixebles de Viollet-le-Duc, però ja ningú no s’atreveix a continuar els edificis com si s’haguessin fet en una altra època. Els criteris de restauració contemporanis estableixen l’edifici com un document de la història i, en aquest sentit, cal intervenir mostrant la diferència. M’explico: les cartes de restauració (des de la d’Atenes, 1931) estableixen que el document no es pot tocar i que la intervenció s’ha de poder diferenciar (i ser reversible) a primer cop d'ull. Des de fa un segle estem tractant els edificis exactament igual que si fossin documents notarials, quadres, joies o escultures, com a documents que s’exposen. En el cas dels edificis, a la ciutat.
La versió de la restauració romàntica, l'oblidada, la podríem interpretar dient que els edificis, abans que documents de la història, són instruments útils per a les activitats humanes, i si s’han conservat ha sigut perquè sempre s’han usat. L’ús és el motor de la construcció d’edificis i també el principal responsable –fins que vam començar a tractar els edificis com a documents– que es mantinguin en el temps. Els edificis, com la ciutat, com els paisatges, tenen la capacitat de mutar, i canviar d’ús no vol dir perdre els valors. Pensem en una casa bona de poble que tenia primer un pis, després dos, en època gòtica hi van afegir unes finestres, després un coronament abarrocat, etc., o en aquella església romànica sobre la qual en van construir una de gòtica i que van acabar amb una portada renaixentista. Ningú no pensava que s’havia de seguir la manera de fer precedent; simplement, la forma d'intervenció havia mutat, i el que es desitjava era ampliar, acabar, reparar, etc.; així s’intervenia abans que es pensés que l’edifici era un document. L’edifici s’entenia com s’entén avui la ciutat, un organisme viu que va mutant i canvia. Quan es comença a determinar que els edificis són monuments, se’ls fa documents i se’ls vol fixar en el temps, no se’ls vol permetre mutar i els edificis es converteixen en fòssils.
Entre voler reconstruir i el desig de potenciar la vida de la ciutat, segurament trobarem camins diferents per a arquitectures diverses. A Notre-Dame han triat continuar amb el nou ús com a reclam turístic, segurament més proper a Las Vegas que a Reims. Han muntat un concurs internacional –els grans estudis ja es freguen les mans– per fer una coberta a la moda, i sabem per Loos, l'arquitecte austríac, que qui guanya els concursos no són els millors sinó els que estan més a la moda. A Notre-Dame ja han decidit. Ara ens cal decidir què fem amb el nostre patrimoni, increïblement ric, sempre tenint present l’advertència de Palau i Fabre que la Institució de les Lletres Catalanes ha convertit en postal: “Estrangular el futur amb el passat, orfes de temps i orfes d’eternitat”.
