La Model i la nostàlgia

Una vegada tancada la Model, què en fem? Què passa amb l’espai que ocupa? Sobre la taula hi ha el pla que l’Ajuntament de Barcelona va consensuar sobre el seu ús el 2009 i la promesa actual de fer un procés participatiu. Abans de parlar de l’ús cal determinar, però, què cal preservar de l’edifici, i per això cal determinar què és rellevant des del punt de vista arquitectònic.

Segons el catàleg de patrimoni de l’Ajuntament, el panòptic, l’espai central del qual sortien les galeries, és l’únic element patrimonial. Els historiadors o els que han llegit sobre presons, lectors de Foucault inclosos, hi estaran d’acord, però aquesta presó no es basa en el panòptic, que és més aviat un subproducte de l’organització en estrella de les galeries de cel·les. L’espai central, a la Model original, servia de capella redemptora, però aquesta estructura ja ha desaparegut i avui hi ha un gran buit amb una elegant estructura metàl·lica que no és més interessant que moltes altres que la ciutat ha anat denigrant. El panòptic no és, al meu entendre, el que és rellevant arquitectònicament de la presó Model. Hi ha dues qüestions arquitectòniques que construeixen aquesta presó: el mur perimetral i la cel·la.

El mur és el que fa una presó: tot el que queda dins el seu perímetre és exclòs de la ciutat; és un espai que existeix però els ciutadans no en poden participar. L’Eixample té molts carrers arbrats a les dues voreres, però aquí només hi ha arbres a la vorera dels habitatges: la vorera que toca al mur de la Model no té arbres, no és hàbil per a ús ciutadà. Segurament els panots que toquen el mur deuen ser els menys desgastats de Barcelona. Si volem recuperar l’espai per a la ciutat cal enderrocar el mur, però això no vol dir que en perdem la memòria. A Berlín tenien un mur i n’han sabut preservar la memòria sense hipotecar la vida de la ciutat: aquest exemple cal tenir-lo en compte quan decidim sobre el mur de la Model.

La cel·la és la unitat mínima per a la vida -segons es diu a la memòria del projecte de la Model-, i la seva repetició i organització és el que construeix la presó. Els esforços per dissenyar aquest petit espai són a la base del projecte, de la seva arquitectura. De fet, un dels dos arquitectes del projecte, Salvador Vinyals i Sabaté, va viatjar a diverses ciutats europees dormint en cel·les carceràries per acabar-ne projectant una d’òptima. Un espai de 4,20 x 2,40 m en planta i quasi 3,50 m d’alt amb una finestra situada a més de 2,50 m de terra amb un ampit rebaixat -que fa que no sigui escalable- que recorda a qui està tancat la seva condició de pres. L’espai estava molt ben equipat -tenia un llit plegable, lavabo, taula, tamboret, llum elèctrica i aigua corrent-, cosa que li va valer el nom d’Hotel Eixample durant els primers anys, quan no s’arribava als 700 presos -i es mantenia un llit per habitació-. Si les cel·les són la gènesi de la presó, enderrocar-les significa esborrar la memòria històrica de l’edifici. Què fem amb les cel·les? ¿Les mutilem? ¿Allarguem les finestres per poder veure-hi des de dins? Són qüestions prèvies a decidir-ne l’ús, que després ja es pensarà; no ens precipitem. No crec que, en un procés participatiu, aquestes qüestions s’hagin de plantejar: és als tècnics a qui ens toca valorar el valor històrico-arquitectònic, el de la memòria històrica, i després ja parlarem d’usos. Sovint un edifici rellevant pel seu ús es vol reciclar; de vegades, però, és complicat perquè la seva arquitectura és poc adaptable a altres usos, i aquí és on cal preguntar-se pel valor arquitectònic de l’edifici o pel valor com a memòria històrica que té aquest edifici. Són els tècnics els que tenen les eines necessàries i coneixen altres casos que poden servir d’exemple. No conservem únicament per nostàlgia popular.

Arquitectònicament la ciutat no ha tractat gaire bé els altres edificis de Josep Domènech i Estapà -l’arquitecte més reconegut dels dos que van fer la Model-. Molts potser no coneixen el nom d’aquest arquitecte, però si els dic les seves realitzacions les coneixeran: l’Hospital Clínic, la Catalana de Gas del Portal de l’Àngel, la Magòria o l’Observatori Fabra. Totes elles peces importants de la ciutat, per mida, per ubicació, per alçada, peces que construeixen la ciutat, no peces icòniques. No caiguem en la temptació de tornar icònica la Model. La ciutat té necessitats, i el lloc que ocupa aquest equipament en pot resoldre moltes. Hem de trobar la manera que memòria històrica, arquitectura i necessitats urbanes es puguin conjugar en aquest nou espai de la ciutat.