Sadiq Khan contra Donald Trump
L’esdeveniment polític més important de les últimes setmanes no ha sigut l’ascens de Donald Trump com a presumpte nominat del Partit Republicà a les eleccions presidencials, sinó l’elecció de Sadiq Khan, fill musulmà d’un conductor d’autobusos de Londres, com a alcalde de la capital britànica.
Trump encara no ha sigut elegit per a cap càrrec polític, mentre que Khan, candidat del Partit Laborista, va arrasar als comicis enfront de Zac Goldsmith, el candidat conservador, i es farà càrrec d’una de les grans ciutats del món, una metròpoli dinàmica on se sent parlar totes les llengües. En la victòria, que ha sigut un triomf contra les insinuacions que intentaven vincular-lo amb l’islamisme radical, Khan ha defensat l’obertura enfront de l’aïllacionisme, la integració enfront de la confrontació i les oportunitats per a tothom enfront del racisme i la misogínia. Ha sigut l’anti-Trump.
Abans de les eleccions, Khan va dir al meu col·lega Stephen Castle: “Sóc londinenc, sóc europeu, sóc britànic, sóc anglès, sóc de fe musulmana, d’origen asiàtic, de cultura pakistanesa, sóc pare, sóc marit”.
El que donarà forma al món del segle XXI són identitats com aquesta, elidides i polifacètiques, i les ciutats en expansió que honren la diversitat; no pas un paio blanc, intolerant, descarat i abusananos amb el lema “Primer, els Estats Units” i intencions d’erigir murs.
Hi ha un fet digne de menció: amb la prohibició d’entrar als Estats Units que proposa Trump per als musulmans que no tinguin la ciutadania, Khan no podria visitar el país nord-americà. Per utilitzar una de les expressions preferides de Trump, seria un “complet i total desastre”. Convertiria els Estats Units en objecte de burla d’un món que ja assisteix amb estupefacció a l’ascens del candidat republicà.
L’elecció de Khan és important perquè desmenteix el recurs fàcil de presentar Europa com un continent envaït per jihadistes islamistes. Posa en relleu el fet que els actes terroristes amaguen un milió d’històries d’èxit silencioses que tenen lloc en el si de les comunitats musulmanes europees. Khan, un dels set fills d’una família d’immigrants pakistanesos, es va criar en un habitatge de protecció oficial i va arribar a ser un advocat especialitzat en drets humans i secretari d’estat del govern britànic. A les eleccions a l’alcaldia de Londres va obtenir més d’1,3 milions de vots, el mandat electoral personal amb més suport de la història del Regne Unit.
La seva elecció és important perquè les veus més eficaces contra el terrorisme islamista són les dels musulmans. I el cert és que Khan s’ha mostrat disposat a alçar la veu. L’any passat, després dels atemptats de París, va afirmar en un discurs que els musulmans havien d’acomplir un “paper especial” en la lluita contra el terrorisme: “No pas perquè en siguem més responsables que els altres, com han assegurat alguns equivocadament, sinó perquè podem ser més efectius que la resta a l’hora de fer front a l’extremisme”.
Khan també ha estès la mà a la comunitat jueva del Regne Unit desaprovant amb vehemència l’antisemitisme que s’estén entre les files laboristes i que el mes passat va provocar la suspensió de militància de Ken Livingstone, exalcalde de Londres.
Com assenyala George Eaton al New Statesman : “Khan serà una figura de rellevància mundial. La seva elecció és una contestació contundent als extremistes de tota condició, des de Donald Trump fins a Abu Bakr al-Baghdadi, que sostenen que la coexistència pacífica entre religions és impossible”.
El Trump polític és, per damunt de tot, producte de la por i de l’empipament dels nord-americans. Aquestes últimes setmanes s’ha obligat a sortir d’un avió de Southwest Airlines un estudiant de la Universitat de Califòrnia (campus de Berkeley) perquè se l’havia sentit parlant en àrab i s’ha expulsat d’un vol d’American Airlines un economista italià de pell bruna i cabells arrissats que treballa en una universitat nord-americana capdavantera perquè la passatgera del seu costat va trobar sospitosos els càlculs matemàtics que li va veure esbossar.
Trump -que el politòleg Norm Ornstein m’ha descrit com “la persona més insegura i egocèntrica del país”-és el portaveu d’aquests Estats Units espantats que veuen amenaces a tot arreu (fins i tot en un matemàtic italià).
Quan Trump proclama: “«Primer, els Estats Units» serà el lema principal i preponderant de la meva acció de govern”, la resta del món sent un país enfadat que exercita la musculatura.
L’ascens de Khan, per contra, és la història d’una victòria sobre les pors que va engendrar l’11-S. El seu triomf és una resposta contundent a Ossama bin Laden, a l’Estat Islàmic, a tota ideologia jihadista i als polítics que atien l’odi i, com Trump, juguen a equiparar musulmans amb perill. Khan ha afirmat que és essencial que hi hagi més integració i que “massa musulmans britànics creixen sense arribar a conèixer ningú d’una altra comunitat”.
Sigmund Freud va escriure: “És impossible ignorar fins a quin punt la civilització s’ha basat en la renúncia als instints”. Donald Trump ha escrit: “He après a escoltar i a refiar-me del meu instint. És un dels meus consellers més preuats”. No fa gaire, va dir: “Com a país, hem de ser més imprevisibles”.
Esclar.
Sumeu un egòlatra, un abusananos, un poder immens i el seu gust per una imprevisibilitat impulsiva i obtindreu una barreja perillosa que podria posar en perill la civilització. Si Trump fos elegit, els seus ditets tindrien accés als codis nuclears.
En aquest context, la victòria de Sadiq Khan és tranquil·litzadora perquè representa uns corrents mundials -que tendeixen a forjar una identitat i una integració globals- que, amb el pas del temps, acabaran imposant-se al tribalisme i el nativisme de Trump.