Roe contra Wade, una derrota moral del liberalisme
El divendres 24 de juny del 2022 serà recordat als Estats Units com un salt inaudit al buit –ni tan sols al passat!– en la història dels seus drets civils. Per ser més precisos, del feminisme. La nova resolució del Tribunal Suprem, aprovada per 6 vots a 3, revoca la famosa sentència de Roe contra Wade de l’any 1973, anul·la el dret federal a l’avortament i en remet la seva normativa a cada estat. La decisió amb prou feines amaga la voluntat d’aprofundir l’esquerda entre dues Amèriques, entre dues relacions amb la religió i amb la llibertat individual. Més subtil és el programa natalista que hi ha al darrere –originalista, racista i fonamentalista– i que de manera quasi immediata garantirà la prohibició total de l’avortament a la meitat del país. No es tracta de dividir el país, sinó de fer-lo créixer per frenar el que les teories conspiranoiques del Gran Reemplaçament –també fortes en països europeus com França o Itàlia– denuncien: el risc de desaparèixer de les poblacions occidentals, blanques i cristianes.
Però la sentència ens diu moltes més coses: els drets i lluites guanyades durant quasi cinc dècades per un moviment exemplar per al món com el feminisme nord-americà se’n van en orris per la decisió de les nou persones que componen el Tribunal Suprem dels Estats Units, un país de més de 300 milions de ciutadans. Gestionat com una suma d’egos, la seva composició respon a un històric i fràgil equilibri entre les dues cares de l’establishment nord-americà: el Partit Demòcrata i el Partit Republicà. El dret a permanència sense limitació temporal –que n’amplifica el sentit irrevocable de ser un dels elegits – ha frenat relleus que haurien garantit equilibris avui impossibles. Les conseqüències, pel maleït efecte dòmino que produeix sempre l’excepcionalitat nord-americana, els veurem globalment en un futur no gaire llunyà com ja ho vam veure amb les eleccions de líders autòcrates i tirànics.
Hi som per causes capritxoses, com la decisió de la mítica jutgessa Ruth Bader Ginsburg de no retirar-se en vida, impedint al president Obama una substitució natural del seu perfil. El seu lloc, després de mort natural, l’ocupa l’extremista Amy Barrett, procedent de la tradició acadèmica més conservadora del país, Notre Dame, i imposada sense miraments pel següent president de la nació, Donald Trump. Barrett és l’última de les tres figures nomenades per un president de qui Occident va fer mofa durant quatre anys, però que, amb decisions reiterades i sotto voce, va refermar els fonaments regressius de l’estat com a estructura ideològica. Avui és l’estat qui empeny la nació cap a un conservadorisme inimaginable fa cinquanta anys, quan els Estats Units es convertien en el primer d’entre els països occidentals a aprovar l’avortament.
La historiadora Anne Applebaum ho explica molt bé a El ocaso de la democracia. La seducción del autoritarismo (2020). Adverteix amb claredat de les raons del gir autoritari, nacionalista i conservador de les elits dels països amb més tradició democràtica al món. Gran estudiosa dels excessos autoritaris dels règims soviètics del passat i l’actual segle, Applebaum acusa els models liberals anglosaxons (els Estats Units i la Gran Bretanya) de liderar aquest gir antidemocràtic i autòcrata, i d’esbombar-lo cap a Europa i més enllà. La tècnica principal d’aquest gir recauria en un exercici premeditat d’exclusió legal i, per tant, social. L’exclusió a la pertinença col·lectiva implica, per oposició, un altre exercici de fort poder simbòlic, que suma majories entre la societat i adhesions entre les elits burocràtiques: la inclusió selectiva. Sentir-se invocat com a autoritat per part de la nació –ja sigui un jutge, un fiscal o un comandament policial– empeny moralment certs individus elegits a prendre decisions de gran transcendència col·lectiva. La sentència revocatòria del cas Roe contra Wade n’és el cas més greu.
Així és com, a causa del sentit no interventor del liberalisme anglosaxó, que s’ha negat durant dècades a legislar en seu parlamentària els aspectes crucials de la seva democràcia, la nació entrega els comandaments de la història a l’autoritat –en el sentit de l’auctoritas grega, una autoritat moral– de la doctrina jurídica. I en el seu màxim esglaó hi regnen els nou membres del Tribunal Suprem, no pas els 332 milions de ciutadans representats democràticament per més de 500 càrrecs elegits al Congrés.
Sumem-hi l’etern menysteniment que les elits progressistes han tingut sobre la capacitat d’armar-se ideològicament del conservadorisme i la por a prendre decisions valentes per part dels sectors demòcrates, i entendrem llavors per què només tres dels membres del tribunal no pertanyen al conservadorisme moral en què la dreta ha convertit el Tribunal Suprem al llarg de 30 anys amb Bush pare, Bush fill i Trump.
Les desastroses notícies arribades del Tribunal Suprem en menys de 24 hores de diferència –la revocació de la llei que prohibeix el dret a dur armes ocultes en públic a Nova York i el revocament del cas Roe contra Wade, ambdós casos per un resultat deliberatiu de 6-3– ens confirmen que la batalla entre decisionisme republicà i pusil·lanimitat demòcrata lliurada en les últimes dècades té un clar guanyador, dia a dia, round a round. L’atractiu de l’autoritarisme, com apuntava Applebaum, es mostra com un pulmó vigorós que, en altres punts del món, ja es presenta no en formes antisistèmiques sinó de governabilitat forta.