Escriure un article cada setmana és una creu que carrego amb molt de gust. M’agrada escriure per a la contra de l’ARA i la resposta que rebo dels lectors compensa de sobres el patiment que comporta no l’escriptura de la peça, sinó la troballa d’un tema interessant o emocionant o divertit cada setmana de l’any.
A començament d’aquesta setmana, caminava entotsolada pels carrers de la ciutat rumiant tota mena d’anècdotes bones o dolentes, viscudes o escoltades, per veure d’on estiraria el fil per escriure l’article que esteu llegint.
Un "bon dia!" em va tornar a connectar amb la realitat. "Com va?" L’amic i col·lega Iu Forn m’ho preguntava a manera de salutació. I em va sortir de l’ànima: "Estic buscant un article per a aquesta setmana. L’he de fer abans del pont. Regala’m alguna idea!"
No vaig esperar més de cinc segons i ja tenia una proposta: "Digues que això d’aquesta setmana no pot ser. Que no podem tenir una setmana tan estranya, amb dos dies de festa, a les portes de Nadal, només perquè ni l’Església ni l’Estat volen cedir".
Li vaig agrair el suggeriment i, reprenent la caminada, vaig pensar que l’Iu tenia més raó que un sant. Aquest estrès que no em deixava trobar un tema per escriure és una conseqüència directa d’aquest nyap. Una setmana pràcticament inútil a nivell laboral que parteix un mes com el desembre, que ja és curt per les festes de Nadal. Tot s’ha de fer abans del pont o immediatament després.
Som a primers de desembre i ja hem encarregat els torrons, i m’angoixa no haver començat a comprar regals. Ens fan anar de pressa, començant pel carai d’arbre-rècord de l’Albiol i acabant amb el Black Friday (passant pel Cyber Monday i els amics invisibles i els sopars de Nadal de la feina i de qualsevol grup que no vol acabar l’any sense haver fet una trobada de germanor).
Les festes de la Puríssima Constitució ens parteixen el desembre i incrementen uns quants graus l’acceleració que ja patim normalment, especialment els que vivim al ritme de les grans ciutats. Vull que m’entengueu: a mi m’agraden els dies de festa com a tothom, i m’encanta el cicle nadalenc, però vull gaudir-ne amb calma, sense pressió.
Quants dels que m’esteu llegint heu hagut d’allargar les jornades de dilluns i dimarts per poder marxar de pont fins diumenge? Quantes feines us ha calgut avançar i deixar enllestides perquè, encara que vosaltres treballeu, tothom dona per perduda aquesta setmana-aqüeducte?
Tinc la sensació que algú ens va empenyent perquè la vida passi encara més de pressa: de les vacances d’estiu a la castanyada/Halloween (amb massa calor). Amb els panellets a mig pair, rodolem fins al pont de desembre (amb tota la ciutat decorada de Nadal), i encara una altra empenta fins a arribar a les festes exhaustos i atabalats.
No anem pas bé, que dirien els nostres avis. M’envaeix una estranya necessitat de desaccelerar, d’abaixar el ritme, de tornar a la placidesa de la infància, quan tot tardava tant a arribar i l’espera ens feia créixer a dins una il·lusió que em costa de recordar.
