El fet que Pere Macias hagi estat nomenat pel Govern comissionat per al traspàs de Rodalies a la Generalitat és una bona notícia. Si hi ha algú que té al cap el mapa dels trens a Catalunya, és ell. I si algú té capacitat per posar d’acord els governs espanyol i català per constituir la nova empresa Rodalies de Catalunya, hauria de ser ell. Ho dic en condicional perquè una cosa és l’enginyeria civil, disciplina en la qual no se li pot ensenyar gran cosa, i l’altra l’enginyeria política necessària perquè l’acord firmat entre el PSOE i ERC acabi sent un traspàs de debò i no l’enèsima presa de pèl de l’Estat a la Generalitat en matèria de traspassos.
Sobretot, perquè estem parlant de Renfe, una mena d’estat dins de l’estat, i de resistències corporatives se’n trobarà moltes. Sense anar més lluny, ahir mateix Rodalies va viure una jornada caòtica de trens aturats i demores sense explicacions que va semblar una prevaga a l’espera de la que havia de tenir lloc avui i la setmana del pont, a càrrec dels treballadors de Renfe i Adif, una vaga preventiva per defensar uns drets laborals que encara no han estat posats en qüestió per ningú.
Les demores d’ahir, sumades a la realitat d’un servei que només és notícia quan va bé, demostren que amb Rodalies tothom s’hi veu en cor per fer-hi de tot, excepte aconseguir que el servei sigui excel·lent. Per això Macias està davant del repte més gegant de la seva carrera político-professional: aconseguir que viatjar en un tren de Rodalies no sigui una experiència pròpia dels anys 80, sinó la pròpia d’un país desenvolupat de la UE.
