El mes de gener d’enguany el Banc de Sabadell decidia tornar la seu a la seva ciutat natal, de la qual sempre n’ha portat el nom. Poques setmanes després, la Fundació La Caixa i el seu braç patrimonial, Criteria, seguien els passos de l’entitat financera vallesana. La primera valoració que cal fer-ne resulta òbvia: es tracta d’una bona notícia, d’un pas positiu. Sempre hi haurà veus contràries, però la majoria de la població aplaudeix aquest tipus de decisions. I desitja que n’hi hagi més, en la mateixa direcció.
A ningú no se li escapa que aquests retorns tenen més càrrega simbòlica que no pas operativa. Quan l’octubre del 2017 van decidir marxar, van moure les seus socials, però no les persones ni els centres de decisió. Tanmateix, cal constatar també un fet menys conegut: alguns serveis operatius d’aquestes entitats financeres catalanes ja fa molts anys que són a Madrid, per proximitat amb el poder polític i les entitats que regulen el sector financer. Molts anys abans del Procés, serveis rellevants de les entitats financeres catalanes ja s’havien traslladat a la capital espanyola.
Si ens situem a l’octubre del 2017, moment àlgid del procés sobiranista que havia agafat rumb i embranzida cinc anys abans, a finals del 2012, podem fer una constatació rellevant: molts no vam compartir la marxa dels dos grans bancs catalans, però ho vam entendre. M’explico: en la meva doble condició d’economista i d’home de govern, sé que l’estabilitat i fins i tot la supervivència d’un banc, per gran que sigui, pot arribar a ser extremadament volàtil. La combinació de pressions polítiques, pors irracionals i forts moviments de diners, per exemple amb intenses retirades de fons, poden enviar un banc en orris. Tots aquests factors es van donar aleshores: el govern central, del PP, amb el suport del PSOE i la intervenció d’alts poders de l’Estat, va pressionar descaradament per deslocalitzar seus empresarials de Catalunya. La por es va escampar. I el mateix Estat es va encarregar de retirar grans quantitats de recursos dipositats als bancs catalans. La tempesta perfecta.
Quan entrem en una entitat financera, pressuposem que la seva solidesa és immutable. Res més lluny de la realitat. Si es donen les condicions, la seva fragilitat pot ser molt alta. Fixem-nos en dos exemples no massa llunyans, tot i que molt diferents: un dels grans bancs espanyols, el Popular, es va desfer com un terròs de sucre; es va “vendre” per un euro. Un gegant amb peus de fang. L’altre exemple: un banc andorrà, la BPA, amb la seva filial espanyola, el Banco de Madrid, van ser liquidats, víctimes de l’operació Catalunya, de manera tan destralera com immoral.
Entendre, tot i no compartir, la sortida dels dos bancs catalans l’any 2017 mereix, però, alguns comentaris addicionals. El primer és que no suposa el mateix moure la seu d’un banc que la seu d’una fundació sense ànim de lucre. El banc és volàtil, la fundació no. Tampoc no és el mateix traslladar temporalment la seu d’un banc que les seus d’altres empreses o corporacions, molt menys exposades a les pressions i les pors. En aquest sentit, l’octubre del 2017 es van barrejar pors excessives i decisions precipitades. I va haver-hi, certament, molt soroll. Però a efectes pràctics i operatius, els marcs legals van seguir funcionant amb normalitat i eficàcia, sense alteracions amb efectes reals.
El segon comentari és que quan parlem de sortides d’empreses o entitats d’un territori, cal saber distingir entre aquelles que des d’un punt de vista d’arrelament al país són més neutres, o aquelles altres que deuen la seva existència precisament a la seva pertinença a un país i a una societat. En aquest sentit, CaixaBanc, la Fundació la Caixa i el Banc de Sabadell deuen la seva existència al fet d’estar profundament empeltades a Catalunya. Són producte i resultat de l’esforç, la imaginació i el talent de molta gent del país que hi ha cregut i que els ha donat vida. Són fills de Catalunya.
Com que soc un ferm defensor del concepte de la llibertat, sé que no es pot obligar ningú que no ho vulgui a localitzar-se en un lloc o en un altre. Tanmateix, encara soc més defensor del que podríem anomenar l’ètica de la llibertat. Vist des d’aquest angle, hi ha entitats que tenen més “obligació” de fidelitat a les seves arrels que no pas d’altres, precisament perquè les seves arrels són molt més profundes. I perquè sense la saba que ha circulat per aquestes arrels no haurien donat els fruits que encara avui les fan frondoses.
Alguns que ara emprenen el seu retorn han rodat una mica de món, i ara tornen al born. Ens n’alegrem, els felicitem per la seva decisió, sense deixar de recordar que encara en falten. I just quan tant es parla de retorns, fora injust no acabar recordant tots aquells que podent marxar, també en ús de la seva llibertat, van decidir quedar-se.
