Rocky Balboa, el trumpisme i la meva infantesa feliç
El 1979 jo tenia dotze anys. És l’edat perfecta per xuclar pel broc gros la realitat adulta mentre encara escures les engrunes del món infantil. En què comences a entendre que la cosa ja mai més serà tan divertida però encara se’t permet gaudir sense ironies d’una bona baralla de kung-fu o de l’angoixa que produeix anar a adormir després d’una pel·lícula de por.
Quan jo tenia dotze anys, va arribar el 1979. L’últim any de la millor dècada de la història del cinema (repto a duel a qui gosi discutir-ho).
I per reivindicar-ho, la bona gent del Phenomena van decidir que aquest estiu confrontarien el públic marvelitzat del 2019 amb el somrís i els músculs imbatibles del cinema del 1979.
El Phenomena és un miracle que té el seu temple al carrer Pare Claret de Barcelona. Una sala de cinema alimentada per un projecte valent que barreja el millor cinema d’entreteniment amb el millor cinema a seques en un acte d’amor per les sales i les butaques en aquests temps de plataformes i sofàs.
Els explicava que jo (fill únic dels temps d’abans de l’internet) vaig passar mitja vida en sales com aquesta veient peces glorioses com La vida de Brian, Los pasajeros del tiempo i Alien. Així que vaig recuperar l’acne, la sensació de llibertat eterna que dona una tarda d’estiu sense escola; vaig penjar al Google Drive els meus prejudicis i el cinisme desmenjat que tant es porta avui en dia i vaig fer cua per veure Rocky II. Això sí, tocant-me cada trenta segons la butxaca dels pantalons per comprovar que no havia perdut l’entrada. Com feia quan tenia dotze anys.
Força gent, alguns de la meva quinta, d’altres joves, que reien i aplaudien on tocava; com s’ha de fer. La versió original donava molt de punch als mítics duels verbals entre Stallone i Meredith. I la pantalla gran feia els bells ulls de Talia Shire immensos i compassius.
I quan Rocky Balboa s’emporta tota la canalla de Filadèlfia a córrer amb ell i sona la insuperable fanfàrria composta per Bill Conti, m’hauria aixecat de la butaca Eixample enllà, a fotre mastegots a tots els vanitosos Apollo Creed (el rival de Rocky) d’aquest món.
En sortir, ja més relaxat, se’m va fer evident que Stallone (ara ja es pot dir) ha estat el Jules Verne del cinema popular. Un visionari en tendències sociològiques que va anticipar amb Rocky II la lluita total entre Obama i Trump.
Apollo és un afroamericà d’èxit, fill de la lluita pels drets civils. És un brillant membre del nou establishment culte i metropolità. Amb una dona exquisida, un equip de consultoria i exaltada oratòria de matriu evangèlica (com Obama). Per la seva banda, Rocky és un pallús de bon cor que només diu obvietats però que representa tot allò que identifica la classe treballadora blanca de l’est i que ja llavors començava a perdre sous i estabilitat alhora.
Orgull, orígens, Déu, família contra espectacle, negocis i sofisticació. Potser mai el cinema del 1979, així exposat, havia il·luminat de manera tan clara la realitat que es gestava llavors i que avui ens colpeja amb puny dret, com Rocky fins al catorzè assalt. Al quinzè assalt (oh, metàfora) treu l’esquerre i guanya.
