Lliçons del Brexit

El dia de Sant Joan ens vam llevar amb la sorpresa que havia guanyat el Brexit al Regne Unit. No sé si la sorpresa va tenir a veure amb el poc cas que havíem fet, en termes generals, a la campanya del referèndum europeu, sobretot en comparació amb la proximitat amb què vam seguir el referèndum sobre la independència a Escòcia. Però el cert és que el resultat va ser per a molts de nosaltres inesperat i desagradable, i ens va despertar de cop la consciència que molt del que ens afecta de prop viu a molta distància de les nostres preocupacions públiques.

Potser vam fer poc cas a la campanya del Brexit justament perquè estàvem vivint el nostre propi bucle. Vivim la nostra pròpia confusió, amb l’enfonsament d’un sistema de partits tal com el vam conèixer des de la restauració de la democràcia i amb els espeternecs llargs i encara intensos d’una crisi aspra i polaritzant. Encara ara em sorprèn que certs assumptes europeus, temes d’afers exteriors o fins i tot drames com la crisi dels refugiats tinguin un paper molt menor en el nostre debat polític. La paraula Europa amb prou feines s’ha esmentat en els debats electorals, i encara menys en converses ciutadanes, i tampoc no té repercussió mediàtica.

Encara que potser és comprensible, tenint en compte que les eleccions se celebraven només tres dies després, la reacció dels nostres líders polítics va ser bastant pobra i oportunista. El president Rajoy i el seu govern identificant-se amb l’estabilitat i advertint que resultats com el Brexit eren els típics de partits polítics radicals com Podem. Hores més tard membres del seu govern feien gestos cap a l’extrema dreta amb una reclamació patètica per tornar a prendre Gibraltar sota una mena de doble sobirania. Però tampoc els altres líders van sortir-ne gaire airosos, alguns donant la culpa de tot al fet de permetre organitzar un referèndum i d’altres associant puerilment referèndum amb democràcia, com si la democràcia fos votar i prou.

En el punt en què estem ja s’ha escrit molt sobre com s’ha arribat a la victòria del Leave per sobre del Remain: per l’estranya coalició que suma els vots de l’extrema dreta antiimmigració, la classe obrera que sent la globalització com una amenaça i els nostàlgics de la grandesa de l’Imperi Britànic. També els experts, els analistes polítics, econòmics i financers, han escrit a bastament sobre les conseqüències del Brexit. Més que la intensitat del xoc en l’economia britànica i les seves institucions financeres, el resultat deixa un país esquerdat i amb ferides obertes en la dimensió territorial, generacional, cultural i de classe. El col·lapse del Regne Unit tal com el coneixem avui és un resultat possible, amb un referèndum sobre la independència d’Escòcia que guanya terreny dia a dia i una reobertura del debat a Irlanda del Nord. Fins i tot Gibraltar i les illes Malvines són qüestions a l’agenda. Encara no ho han dit en veu alta, però, depenent de com acabi tot el procés, no descartin tampoc la demanda d’un estatut especial a l’àrea metropolitana de Londres. Finalment, el referèndum també està tenint gegantines implicacions per al centenari sistema de partits britànic. La dimissió de Cameron, pulcríssima en termes democràtics, deixa un partit conservador escorat a la dreta i amb un fort malestar intern. Al Partit Laborista les dimissions es poden comptar per hores. I encara que Corbyn, aquest nou líder rescatat dels vells temps, dimiteixi, el problema al Partit Laborista és molt més profund i té a veure amb el fet que han deixat de reconèixer aquells a qui pretenen representar.

Però la pitjor conseqüència del Brexit, en la meva opinió, és que l’estranya coalició que va guanyar el referèndum no té realment un pla alternatiu ni una visió en positiu d’un Regne Unit fora de la Unió Europea. La major part de les seves reivindicacions econòmiques i polítiques van ser pura fantasia, des dels diners per al sistema públic de salut fins al control sobre les fronteres. Van crear la il·lusió que es pot recuperar la sobirania només pel fet de proclamar-la. La seva victòria, diguem-ho clar, es va basar en la seducció d’un electorat enfadat i disposat a castigar l’establishment. Però ara com ara no hi ha cap pla real ni ningú disposat a fer-se’n càrrec. Jo, que estic políticament als antípodes de Thatcher, puc reconèixer que allà hi havia un lideratge i un pla, encara que a mi no m’agradés. La coalició Brexit es basa únicament en el rebuig, i no es construeix cap projecte polític i social mínimament significatiu només amb això.

L’altra gran incògnita del Brexit és com ens afectarà a tots nosaltres. No queda clar si ha estat un factor d’incidència en les eleccions espanyoles del 26-J i haurem de llegir amb detall les anàlisis postelectorals. Alguns experts argumenten que ha mobilitzat el vot “útil” cap al PP en aquesta pesada campanya de “ nosotros o el caos ”. És probable. Però el PP hauria de tenir clar, doncs, que els seus bons resultats no són cap aplaudiment sinó una prevenció.

El resultat del referèndum també hauria de servir per treure’n algunes lliçons a Catalunya. La demanda de fer una consulta per decidir el nostre futur polític no es pot basar només en les majories socials que té al darrere, que són imprescindibles. Els partidaris de la independència haurien de fugir de l’argument d’“afartament d’Espanya” i dedicar moltes més energies i debats a enfortir amb rigor el debat sobre què es vol fer i com es podrà fer. Votar és molt important, però no ho és tot.

Per acabar, el resultat del referèndum hauria de ser un senyal d’alarma per a tots els progressistes europeus. No estem entenent els nostres electorats i, per tant, som incapaços d’oferir de manera creïble una visió d’un futur compartit i un pla per arribar-hi. De vegades un traumatisme és el revulsiu per canviar les coses. Aquest és el potencial resultat positiu de dijous passat si ho sabem aprofitar.