Rocío Carrasco, una de les nostres?
Fa temps que sabem identificar la violència directa, la violència física i les violències sexuals. Ara també som capaces d’identificar l’assetjament sexual en l’àmbit laboral i la violència psicològica, la més difícil de reconèixer per qui la pateix i encara més difícil de provar davant la policia i els jutjats. Una violència que mina l’autoestima i que ens converteix en dones submises, insegures i anul·lades. Si som capaces d’identificar aquestes violències, ha estat gràcies a dones que han trencat el silenci i han exposat el seu cos a l’opinió pública. Parlo d’Ana Orantes, parlo de la noia violada per un grup d’homes a Pamplona, parlo de Nevenka Fernández i parlo de Rocío Carrasco. Sí, de la que fins ara coneixíem com a Rociíto i que ara ja és Rocío Carrasco. L’hem deixat d’infantilizar i l’hem convertida en una dona amb nom i cognoms. Però hem estat nosaltres? No. Nosaltres només hem recollit el fruit de la seva valentia, del seu procés de reconstrucció. D’una dona a qui el seu entorn no va creure ni ajudar. Potser no ho sabien, potser no s’hi atrevien, potser dubtaven. D’ella i de tantes dones sotmeses a un maltractador. I ara, fins i tot des del feminisme, se la qüestiona. ¿Potser perquè no és una de les nostres?
La violència psicològica s’ha colat en espais i horaris de màxima audiència, ha arribat a un públic al qual el feminisme mainstream no ha arribat mai. És cert que a totes ens hauria agradat veure aquestes denúncies en un espai en què la majoria de tertulianes i tertulians coneguessin el cercle de les violències masclistes i aportessin una mirada feminista. Però això ho ha estat així i, potser per això, tots i totes hem començat a entendre com es manifesta la violència psicològica, com anul·la la voluntat, la raó i la vida de les dones. I, justament, pel fet d'emetre’s en un cadena privada que fa de la vida espectacle, el missatge ha arribat a un segment de població al qual mai, mai, s’hauria arribat des del discurs acadèmic ni des dels espais de referència feminista. Per tant, malgrat l’espectacle que no ens agrada a cap de nosaltres, hem de tocar de peus a terra, hem d’abandonar les poltrones, netejar la nostra mirada classista i revisar els nostres egos i supèrbies. Hem d’admetre que Rocío Carrasco, a qui no considerem una de les nostres, i una televisió que és per a les altres han aconseguit el que nosaltres no hem pogut fer: visibilitzar per al gran públic la violència psicològica que bell hooks anomena terrorisme perquè és una forma de coacció socialment acceptable. Potser a partir d’ara ho deixarà de ser.
Es pot criticar el format i la cadena però hem de deixar el nostre lloc de privilegi i reconèixer que l’espectacle ens ha obert les portes a una realitat que fins ara els mitjans no havien estat capaços de mostrar amb la contundència de la docusèrie Rocío Carrasco: contar la verdad para seguir viva. Quedar-se només amb el format, que insisteixo, no ens agrada, és elevar l’anècdota al tot. És la miopia que només et permet veure la realitat a un pam del nas. Telecinco hi ha fet negoci? Sí. Ha volgut rentar-se la cara? Sí. És tot hipocresia? Potser. I què? De fet, la cadena ha estat fidel a la seva trajectòria. Fer negoci del dolor i de les intimitats. Però, aquest cop, benvinguda sigui.
Gràcies a l’espectacle, moltes dones han identificat la violència que viuen i han començat a pensar que no estan boges. I això és un pas de gegant per a la seva recuperació. Dones a qui el discurs feminista els arriba com un soroll que no poden desxifrar. Ho hem d’aplaudir, vingui d’on vingui, i sobretot si ve d’una dona que no és de les nostres. ¿O no és això el que ens ha ensenyant el feminisme? A totes aquelles i aquells que porten dies criticant Carrasco perquè diuen que de la violència masclista no se’n pot fer espectacle, o perquè ha trigat a denunciar-ho o perquè és famosa, només els diria que revisin les dades. En només una setmana, s’han incrementat un 42% les trucades al 016, telèfon estatal d’atenció a les víctimes de violència de gènere, més d’un 100% les consultes per mail i un 61% les trucades al 900 900 120, la línia d’atenció contra la violència masclista de la Generalitat.
Les xifres ens demostren que ningú pot erigir-se en el discurs ètic. Potser seria ètic el que diu Dolores Juliano: que aquelles que gaudeixen del privilegi de tenir els discursos legitimats donessin suport a les que no els hi tenen. Desacreditar Rocío Carrasco perquè ha cobrat torna a ser una mirada miop i ens retorna a l’anècdota. Ella ha viscut de fer pública la seva vida, així que és coherent. Potser més coherent que algunes i alguns que la critiquen. Com deia Julián Contreras, fill de Carmina Ordóñez, també maltractada per la parella, els diners cobrats poden considerar-se una indemnització per tot el dany que fins ara li han causat els mitjans de comunicació i un feminisme que continua no considerant-la una de les nostres.
Ens agradi o no, malgrat la perversió de l’espectacle, Telecinco ha complert amb la llei i ha contribuït a prevenir i sensibilitzar contra la violència de gènere. Per tant, amb totes les meves reticències, benvingut sigui l’espectacle. Fa molts dies que la violència psicològica acapara portades i informatius i és el centre dels programes en prime time. Les xifres ens confirmen el que les feministes diem fa molt de temps, la capacitat que tenen els mitjans de comunicació per lluitar contra les violències masclistes. Potser ara, digueu-me optimista, hi haurà un abans i un després que canviarà la mirada de molts mitjans. Potser ara s’entendrà el que el feminisme defensa, que no hi ha perfil de dona maltractada ni d’home maltractador. Potser ara entendrem la violència psicològica. Potser ara la justícia serà una mica menys patriarcal. Hi haurà guanyat el feminisme, hi hauran guanyat els mitjans i hi haurà guanyat la societat.
Isabel Muntané és periodista