Robles i la raó d'estat

La raó d'estat, a Espanya, sol caure molt a prop de la noció d'autarquia. El sostenella y no enmendalla, el más vale honra sin barcos que barcos sin honra, el ahí me las den todas, el que inventen ellos i, en general, la llarga tradició de malfiança del nacionalisme espanyol envers tot allò que ve de “l'estranger” (entenent aquest concepte com una zona tenebrosa i inhòspita, on no sempre parlen espanyol i d'on sempre poden venir coses indesitjables) no són casuals: són expressions del pensament profund d'un estat que va ser prou gran, com a nació, per poder menysprear la resta del món en un interval concret de la seva història, i que es pensa que ho pot continuar fent malgrat que li passin els segles per damunt.

D'això que diem n'ha donat un recital aquests dies Margarita Robles, actualment ministra de Defensa, però amb un llarg full de serveis que la converteixen en una dona d'estat de soca-rel. De l'estat espanyol, s'entén. La seva fugida d'estudi de dimarts al Senat, en afirmar que desconeix “quin mitjà de comunicació” és la revista The New Yorker, n'és un bon exemple. És pràcticament impossible que una persona que ocupa altes responsabilitats de govern no hagi llegit mai alguna cosa publicada per The New Yorker, però, com que en aquest cas la publicació va contra l'interès de l'Estat, aleshores l'Estat (l'estat espanyol) es tanca dins la seva closca i declara no conèixer la revista. Tot està dins l'Estat excepte allò que li és nociu, i allò que és nociu per a l'Estat senzillament no existeix per a la veritat oficial (definida, òbviament, per l'Estat mateix). Robles va afegir que, a més d'ignorar de quina publicació es tractava, tampoc no sabia amb quines fonts treballava. Traduït: aquesta publicació, The New Yorker, no existeix per a nosaltres perquè recorre a fonts que no són autoritzades per l'Estat. Normalment d'això se'n diu premsa independent. Però és precisament el tipus de premsa que als homes i dones d'estat –sobretot dels estats que, sent formalment democràtics, senten aquesta forta atracció per l'autarquia– els molesta d'allò més. Especialment, quan té difusió i prestigi internacionals.

La traca, però, va arribar l'endemà al Congrés, quan la ministra Robles, enfurismada, es va deixar anar pel pendent de la democràcia no ja defectuosa, sinó directament fraudulenta: “Què ha de fer un estat quan algú declara la independència?”, va preguntar, convençuda d'estar esgrimint una raó irrebatible: una raó d'estat. Una raó d'estat incapaç de concebre l'independentisme com un adversari polític legítim al qual cal respondre amb arguments democràtics. L'independentisme és una amenaça per a l'Estat, i davant d'això, el fi (la protecció de la unitat d'Espanya) justifica els mitjans. El president Pedro Sánchez, i amb ell s'entén que tot el PSOE i tot el govern, assumeixen el frau implícit en les exaltades paraules de Robles. Apuntar, per cert, que en la corrupció (la del cap de l'Estat, sense anar més lluny) no hi veuen una amenaça ni de bon tros tan temible com la dels independentistes. Un estat així està molt lluny de poder dir que és una democràcia plena o avançada.