“Què hauria de fer l’Estat?” Margarita Robles va esclatar presa de la pressió d’aquests dies, de la superioritat enrabiada per haver d’explicar coses d’un cas del qual sap que molta gent creu, com ella mateixa, que l’estat té tot el dret –més encara, té l’obligació– d’espiar independentistes catalans. O li va voler donar una lliçó de doctrina al seu propi govern, per si algú la volgués fer servir de fusible, sabent com sap que té el favor de la dreta –que l’aplaudia sense poder-la aplaudir–, les togues, els uniformes, el complex industrial-militar i els dos reis, el fill i l’emèrit.
El cas és que la ministra de Defensa va preguntar “Què hauria de fer l’estat?”, amb la irritació d’aquella adulta que està a punt de perdre la paciència, es mira la criatura i li pregunta enfadada “Què hauria de fer amb tu?”
Perduda en el seu propi laberint d'“El New Yorker? No conec aquest mitjà de comunicació”, la ministra Robles no n’era conscient, però estava pronunciant una frase per a la història. Una frase que serviria per obrir capítol d’un llibre, perquè la història és vella i la criatura reincident. Robles preguntava què hauria de fer l’Estat amb Catalunya.
Abans que ella, tres segles d’homes d’estat s’ho han preguntat. Les respostes han anat des de la guerra i l’ocupació militar fins al pacte de convivència tutelat, un propòsit d’esmena permanent revisable.
Les parets del Congrés han sentit la resposta catalana a la pregunta en totes les modulacions, inclòs un Estatut que va anar a Madrid amb el 90% dels vots del Parlament o la petició de permís per organitzar una consulta. “Què hauria de fer l’Estat?” va sonar a admetre que l’Estat no vol fer res més, que la democràcia i el dret d’aquest Estat s’aturen aquí. I que, per tant, espia. Sí, espia, què hauria de fer l'Estat, si no?
