Robin Hood

Amb tanta informació sobre política econòmica que ens arriba, quan ens parlen de la crisi als ciutadans ens trontolla tota l'estructura mental i no acabem d'entendre què està passant. Entenem, esclar, el que volen dir quan parlen de reduir el dèficit; quan insisteixen que la reforma laboral disminuirà les despeses del govern; que cal que gastem el que tenim i el que no tenim per activar l'economia, i més coses encara. Però totes aquestes possibles solucions són contradictòries entre si. Perquè, ben mirat, ¿com se suposa que poden gastar diners els perjudicats per la reforma laboral i l'atur? O bé, ¿com pot ser que els bancs i les entitats financeres que han provocat el desastre rebin diners dels governs i, a sobre, presumeixin del que cobren i del que guanyen mentre que els que paguen la crisi són els que treballen, els que no evadeixen impostos, els que els han reduït el sou, els que ja no tenen feina, els que pateixen la reducció dels drets que s'havien guanyat amb dècades de lluita? Més encara, ¿com s'entén que ni el Banc d'Espanya, ni el Banc Europeu, ni el Banc Mundial, ni el Fons Monetari Internacional, que no paren de donar consells com si tinguessin la ciència infusa, no haguessin previst la crisi que ens ha caigut al damunt?

Així és que el ciutadà no es creu res, no pas perquè no vulgui, sinó perquè res no lliga. Comença a adonar-se que no pot ser que tant desgavell no tingui una explicació plausible, veu que tant la dreta com l'esquerra de tots els països del seu entorn fan servir les mateixes solucions per aturar la crisi, busca en la pròpia història alguna referència que l'ajudi a comprendre el que realment està passant i quines són les forces ocultes que maneguen els fils de l'economia del món.

I recorda que durant la llarga Edat Mitjana la societat europea, la nostra, la que ha fet possible que d'alguna manera ara siguem el que som, s'estructurava amb un rei al capdamunt de la ciutadania que tenia tot el poder i que necessitava molts diners per a les seves guerres, les seves dones i amants, els seus luxes i algun benefici escadusser que, de tant en tant, concedia al poble. A sota mateix del rei i sota les seves ordres directes, hi havia el privilegiat col·lectiu de la noblesa format per dones i homes que arrossegaven privilegis des de feia moltes generacions. Si volien gaudir del favor del seu senyor com ho havien fet els avantpassats i beneficiar-se de les prebendes amb què els podia agrair els serveis, els nobles s'havien de dedicar a recórrer el país amb l'ajut d'una guarnició d'uns quants soldats i cobrar al poble -miserable o no- els impostos que la corona els exigia, perquè si no ho feien el rei se'ls quedava les terres i els enviava a l'exili. Tot i ser nobles, qui no complís les ordres reials era considerat un delinqüent, un bandoler. El poble podia pagar en diners, però també en gallines o en oques o en cabres o en terres, com volgués, però havia de pagar els impostos, segons les necessitats reials.

De tant en tant, o quan li convenia, el rei se sentia generós i feia una ofrena al poble en forma d'un permís per comerciar, lleis que suposaven una certa relaxació dels costums o adjudicant defensors als que eren jutjats per robar o matar, encara que normalment tot acabava a la forca. I d'aquesta manera la vida anava passant i els segles se succeïen mentre el rei seguia manant i menjant i fent guerres. Els nobles cada vegada eren més rics i el poble sotmès vivia amb l'esperança que el proper rei els donés algunes engrunes de la seva immensa riquesa.

Així, més o menys, veu la situació d'avui el ciutadà quan es desperta el dia que, vés a saber com, ha vist la llum perquè, encara que sembli una metàfora elemental, no ho és tant, es diu ell mateix astorat de tanta coincidència entre el passat llunyà i l'incomprensible present. El rei és qui té el poder. I qui té el poder avui?

Doncs el poder financer, el que només està interessat en la indústria i en el comerç per l'especulació que poden comportar -els mercats , els anomenen misteriosament els experts apuntant amb respecte aquest immens poder que fa i desfà al seu gust amb una impunitat total-. I els nobles, qui són? Doncs els governs, que l'únic que han de fer és obeir les ordres del rei i recaptar impostos al preu que calgui per tenir-lo content. Si no, ja saben què els espera, tard o d'hora. Els exemples són ben clars en la història de certs països llatinoamericans, asiàtics o africans.

El ciutadà desolat es desespera: no hi haurà mai ningú capaç de reduir el poder dels mercats, la submissió dels governs.

Però, de sobte, recorda la pel·lícula de Ridley Scott i veu Robin Hood que ja no viu amagat al bosc de Sherwood prop de Nottingham, sinó en l'immens bosc d'una xarxa virtual sense fronteres. Potser sí que el Robin Hood de les mil cares un dia també podrà canviar la societat amb una revolució incruenta i imaginativa. Vés a saber, però el que és ben cert és que els nobles ja comencen a posar-se nerviosos.

I el ciutadà se'n va somrient cap a la feina.