He tornat al cementiri d’Arlington, una hora abans que tanquessin al capvespre. A causa de les eleccions, aquesta setmana no hi ha hagut gaire turisme a Washington, de manera que he pogut enfilar els carrers en solitud i silenci, amb aquelles fileres de creus de marbre blanc a banda i banda, perfectament arrenglerades, que sembla que es perdin en l’infinit.
No gaire lluny de l’accés principal, instal·lada en un turonet de preferència, hi ha la tomba del president Kennedy i la seva dona, Jacqueline Bouvier Kennedy Onassis, tal com posa a la làpida que la cobreix, rematada per una flama permanent.
Unes passes més enllà hi ha la tomba del seu germà Robert, assassinat quatre anys i mig després del magnicidi de Dallas. No em puc estar de pensar en el seu fill Robert, que ha donat un actiu suport a Trump i que molt probablement serà nomenat conseller presidencial de Salut Pública. Al davant de la tomba hi van fer una placeta, tancada per una petita bassa i un bloc de granit on hi ha esculpides les cites d’alguns dels seus discursos, com ara aquesta: “Compassió dels uns envers els altres [...]. Dediquem-nos al que els grecs van escriure fa molts anys: per contenir la salvatgia de la humanitat i fer agradable la vida en aquest món, dediquem-nos-hi i recitem una pregària pel nostre país i la nostra gent”.
Fa gairebé mig segle, els candidats a president feien discursos parlant de compassió. Ara es porten les frases navallada. El món ha progressat, però hem perdut el to aspiracional. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. A sobre mateix del bloc de granit, competint amb les augustes cites de Robert Francis Kennedy, hi ha una placa que diu: “Sisplau, no tireu monedes a la font”.
