Robar no és la paraula
La supressió de l’impost de patrimoni és, o hauria de ser, un debat ideològic. Liberals i conservadors, gent teòricament partidària del poc estat i de “deixar els diners a les butxaques de la gent”, critiquen aquesta figura impositiva perquè suposa una doble tributació i a més desincentiva l’estalvi; les esquerres, més favorables a un estat proactiu i redistributiu, consideren que les víctimes d’aquest impost són gent acomodada a qui es pot i cal demanar una contribució superior en favor del bé comú. No té res d’estrany, doncs, que el PP o Junts per Catalunya estiguin en contra d’aquest impost, mentre que el PSOE, Podem i ERC, entre d’altres, en defensin la vigència.
El problema és que aquest debat està plantejat sobre una base tramposa. Si parléssim de territoris sobirans, amb plena capacitat de decisió sobre els seus diners, no hi hauria res a discutir; totes les opcions són legítimes. Però estem parlant de comunitats autònomes espanyoles, que tenen un grau limitat de sobirania fiscal i que es veuen afavorides o perjudicades per un sistema de compensació territorial que, des de temps immemorials, castiga uns territoris en benefici d’uns altres seguint criteris, com a mínim, qüestionables. Andalusia és una comunitat receptora dels fons de solidaritat, mentre que Catalunya acusa un dèficit fiscal crònic que limita les seves possibilitats inversores.
Vist el panorama, que Andalusia es permeti practicar el dúmping fiscal, i que faci una crida explícita a “empresaris i executius” de Catalunya, específicament de Catalunya (que és un dels territoris que l’ajuden a quadrar els números), perquè es traslladin a Andalusia és una pràctica perversa. Potser no cal que ens agraeixin la solidaritat, però seria un detall que no se n’aprofitessin per provocar conflictes infantils i per intentar afeblir la nostra economia. Però aquest debat ja no és econòmic ni fiscal: és territorial i identitari. És el debat de sempre.
La catalanofòbia hispànica, com totes les fòbies territorials, és difícilment evitable perquè és una vàlvula de sortida de complexos seculars. Les fòbies van sempre de baix a dalt, com la dels culers envers el Reial Madrid i com la dels catalans en general envers França. Ara bé, que aquests sentiments primaris siguin difícils d’evitar no vol dir que s’hagin d’estimular, i encara menys des de les institucions públiques. No és casual que hagi estat un dirigent del PP el primer a abonar-s’hi de forma tan destralera. El que ha fet Moreno Bonilla amb la seva invitació als catalans rics no només és classista, no només és de dretes, sinó que és, abans que res, una nova incitació a la catalanofòbia, que és un dels motors polítics i electorals del PP.
Per descomptat, aquest article, com molts d’altres, serà desqualificat com l’enèsima versió de l’“Espanya ens roba”, frase desafortunada perquè simplifica i per tant dilueix la responsabilitat dels veritables responsables del lladronici. Però el que estan fent Moreno Bonilla i el PP andalús en el poder és una cosa diferent. És potinejar un concepte noble com la solidaritat fins a convertir-lo en un mal acudit, en una murrieria que a més de ser injusta enterboleix l’ambient i consolida prejudicis i rivalitats inútils. La paraula, doncs, no és robar: és més aviat vexar. La vexació que normalment s’exerceix amb els derrotats. La fatxenderia de Moreno no s’explica sense l’orgull espanyol ferit el 2017 i la necessitat de perpetuar un escarment sobre la Catalunya díscola. I això, no cal dir-ho, no se soluciona amb un nou sistema de finançament. De solució només n’hi ha una, la coneixem tots... I tant de bo no fos així.
