Aquest dimecres i dijous els militants que li queden a Ciutadans decidiran la nova direcció del partit, en unes vibrants primàries en què hauran pogut escollir entre la llista oficialista que tanca Inés Arrimadas, l'alternativa que encapçala Edmundo Bal i una tercera que ha presentat un xaval de dinou anys de qui es pot dir, sense por d'equivocar-se, que apunta maneres. El que surti d'una tria tan estimulant tindrà com a primera tasca pilotar el congrés que Ciutadans celebrarà aquest cap de setmana, que es presenta com “de refundació” i que només vol ser un darrer intent d'evitar la desaparició del partit. No seria cap mala notícia: la història, relativament curta, de Ciutadans (va començar l'any 2006) deixa com a magre llegat un estil d'intoxicar el debat polític –primer a Catalunya, després a Espanya– i d'alimentar la crispació social. Va contribuir de manera significativa a la polarització de la política catalana i al desplaçament de la dreta nacionalista espanyola cap a l'extrema dreta. Ciutadans va posar la pista d'aterratge per a Vox i la que va ser, en el seu moment, la seva eclosió fulgurant (ara també comença a donar signes de fatiga). Per molt que, en el seu format per a la política espanyola, intentés disfressar-se de partit liberal i de centreesquerra, en realitat l'espai ideològic de Ciutadans ha estat sempre el de la ultradreta nacionalista de tota la vida, una espècie de falangisme menys 2.0 del que ells mateixos es pensaven.
La suposada ànima progressista de Ciutadans va quedar definitivament liquidada quan Albert Rivera va decidir, l'any 2019, no arribar a un acord de govern amb Pedro Sánchez, cosa que l'hauria situat a ell en la vicepresidència i hauria reforçat Ciutadans com a partit sistèmic i de poder. Ho recorda, ara, Antonio Robles, un dels molts vividors que han desfilat per Ciutadans (en va ser secretari general, els primers anys), i lamenta aquella decisió com un error colossal que mai li podran perdonar a Rivera: en efecte, perdut en el seu deliri egòtic, Rivera es va pensar que podia desplaçar el PP com a primera força del dretam espanyolista. Això li va valdre la retirada de molts valedors que fins aleshores havien empès Ciutadans fins allà on era, amb la consegüent caiguda lliure, etc.
Ara bé: és cert que Pedro Sánchez i el PSOE d'Iván Redondo estaven tan disposats a governar amb Ciutadans que fins i tot van repetir les eleccions per fer-ho possible (i, per fortuna, no va ser així). És interessant dedicar un moment a la pregunta del què hauria passat si. Aquest independentisme d'inflamats i aguerrits patriotes que ara (a pesar de seguir tenint majoria absoluta al Parlament i de seguir governant) no sap fer més que passejar el cap com un fantasma de castell de cartró pedra, cercant el nord i la capacitat d'interessar que ha perdut en el tedi infinit de les seves bregues internes, ¿com creu que li hauria anat amb un govern a Espanya de PSOE amb Ciutadans, en comptes de la coalició de PSOE i Podem? ¿Creuen que els hauria anat millor o pitjor? I per què?
