Riure és fer salut (1990)

De l’article de Nèstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995) a l’Avui (24-III-1990). Aquest dimarts és el centenari del naixement d’aquest periodista, gastrònom i escriptor. Va dirigir la revista Historia y Vida, i el setmanari Destino en temps convulsos. Com a articulista especialitzat va reeixir en la crítica taurina i la gastronòmica, àmbits sobre els quals va publicar llibres.

Si resseguim les cartelleres de cinema dels diaris o ens dediquem a analitzar l’aclaparadora oferta de films de la televisió, ens adonem de l’oferta minsa que representa el cinema còmic que, a l’inici d’aquest art, va conèixer tan grans possibilitats des de Max Linder als germans Marx, passant per Chaplin. En el cinema d’avui, malgrat que existeixin bons còmics, no es troben ja aquells grans noms del riure. Del sarcasme, de la ironia, del lleu somriure, n’hi ha bastants, però, en canvi, em sembla que el riure franc, escandalós i pur, està absolutament desuet, en el cinema i fora del cinema. Àdhuc l’acudit, que en períodes de la nostra vida social ha tingut tanta agudesa i un punt de maliciosa i rebel transcendència, camina molt alatrencat. Sembla que ningú no desitja riure gaire, ni per al bé ni per al mal. I això realment és una llàstima, no tan sols perquè és una mostra de poca saviesa -la prova més clara de la saviesa és l’alegria continua, va dir Michel de Montaigne-, sinó perquè els científics, que de vegades són mestres a descobrir les coses més òbvies, conegudes de l’any de la picor, creuen que riure és un dels remeis òptims per a la salut. Així ho ratifiquen els metges nord-americans, que consideren que el riure és d’una eficàcia insospitada: el cor batega més de pressa, la respiració és més ràpida í més profunda, el sistema circulatori es dilata a tota la perifèria del cos i creix, magnífic, el torrent sanguini portador d’oxigen. Afegeixen que les secrecions glandulars augmenten i els ronyons eliminen més fàcilment els elements tòxics. Com si això no fos prou les glàndules digestives secreten més abundants els sucs dissolvents i transformadors dels aliments ingerits i la secreció interna fabrica més copiosament les hormones que poden actuar en el sistema nerviós simpàtic. Així doncs, els beneficis del riure sembla que són extraordinaris: s’enriqueix la sang, els reflexos condicionats són més sensibles, augmenta l’afany de riure i la resistència davant de les malalties es veu refermada. I tot això sense parlar dels beneficis que la rialla porta en el camp psicològic. [....] Ara bé, la confabulació contra l’alegria és molt important a la nostra època. Pràcticament procedeix de l’educació puritana del segle passat. Recordo haver llegit a l’escriptor portuguès Eça de Queirós, que escrivia indignat: “Cosa monstruosa! Ensenyem als nostres fills la supressió disciplinada de la rialla. -«Fill, quina riallada és aquesta! Sigues seriós! No riguis així!»...” [...] Intentem, per tant, tornar a la jovialitat en forma d’espectaculars riallades. Perquè, malgrat que no riguem, em temo que nosaltres som, objectivament parlant, la gent més còmica de la història de la humanitat: seriosos, transcendents, superbs. Creiem saber-ho tot, sense que de tant en tant una riallada, una riallada espontània i humil, ens avisi.