Els aiguats que han devastat extenses zones del País Valencià causant una mortaldat amb pocs precedents m'han portat records d'infantesa. Nascuts si fa no fa entre el 1890 i el 1900, als vells de quan jo era jovenet, inclòs el meu avi Josep, els agradava explicar històries de la gran riuada del 1907, que va causar grans danys al Segrià. En el cas del meu poble, la Granja d'Escarp, la confluència del Segre amb el Cinca i després, ja a Mequinensa, amb l'Ebre, l'aiguat va transformar totalment el paisatge. La majoria del lignit que s'extreia de les mines es transportava en aquells temps per via fluvial, com ho va explicar el meu enyorat amic Jesús Moncada a Camí de sirga. Com es tractaven als mitjans aquells desastres fa 117 anys? I els polítics, també anaven a fer-se fotos amb els camals dels pantalons enfangats? Hi havia voluntaris vinguts d'altres llocs? Sorprenentment, tot era molt semblant a l'actualitat, com veurem a continuació.
"Però la gent de Lleyda's preocupava pels vehins del Cap-pont, quines cases havien sigut inondades pel riu qu'arribava fins prop del primer pis: callat lo sentiment del interès material, sols se mantenia viu lo d'humanitat: tothom temia per la sòrt dels habitants de Cap-pont. Silenci de mort acompanyà als primers ensajos de salvament: silenci de mort les seguí", s'explica al número 231 de La Il·lustració Catalana, corresponent al dia tres de novembre del 1907. "Lo riu [Segre], nostre vell amich", ho havia devastat tot. La catàstrofe no afectava només les Terres de Ponent. La Vanguardia del dimecres 23 d'octubre informava detalladament dels estralls que els aiguats havien causat arreu de Catalunya, de manera especial a la zona del riu Cardener, a la conca del Llobregat i a la mateixa ciutat de Barcelona (Vallcarca, explica la crònica, es va convertir en un fangar intransitable). El diari proporciona una informació meteorològica precisa i actualitzada i, cosa important, detalla què fan o deixen de fer els responsables polítics al llarg d’aquells dies. Dia 27 d'octubre: "Ayer se recibió en la alcaldía [de Barcelona] el siguiente telegrama (...) Urge desagüe. El ayuntamiento [de Lleida] carece de suficiente material para la extracción de agua. Agradecería mande inmediatamente cuantas bombas sea posible. El alcalde: Francisco Costa". També es detalla la intervenció de l'exèrcit per fer un pont provisional a la capital del Segrià. El material gràfic és de qualitat i resulta inesperadament abundós. Els mitjans implicats saben que allò té interès i no s'estalvien un ral.
Entre les fotos, en destacaria dues de publicades a La Il·lustració Catalana (que, per cert, en aquell moment no porta ela geminada). Una és la inevitable imatge del polític que s'arremanga la camisa en solidaritat amb els seus conciutadans. En aquest cas es tracta d'un diputat Francesc Macià de 48 anys amb un imponent bigotàs negre (la majoria de fotografies del president conegut com l'Avi el mostren ja gran). Va en una barqueta amb altres persones per l'aiguabarreig del Segre i el Cinca, a la Granja d'Escarp, i mira a càmera molt conscient del que està fent. A la segona, segons el peu de foto, s'hi veu el "grupo d'esforsats marins de Tarragona y d'aquesta [?] que anaren a Lleyda a donar auxili". Són els voluntaris de l'any 1907. També es fan públiques queixes sobre la gestió del desastre, algunes només insinuades i altres més explícites, així com iniciatives solidàries canalitzades per "juntes d'auxili". Tot és, per tant, extraordinàriament semblant al que ara mateix està passant per terres valencianes. Hi ha alguna diferència remarcable? Sí, per descomptat, i en subratllaria un parell.
En primer lloc, i malgrat la tendència a la prosa florida de l'època, la informació defuig els efluvis sentimentals. En moltes connexions televisives que he vist aquests dies, en canvi, l'objectiu sembla ser el contrari: intentar de totes passades que a l'entrevistat o entrevistada li vessi la llagrimeta davant una càmera que llavors no dubta ni un segon a fer un primer pla. Una segona diferència rau, òbviament, en l'absència de referents informatius aliens a la pròpia feina del periodista. En el cas de la tragèdia de València, en molts moments costava de distingir un rumor viralitzat a les xarxes socials d'una informació convenientment contrastada per un professional de la informació. L'any 2024, el paper dels mitjans com a propagadors involuntaris de teories de pa sucat amb oli ens hauria de fer reflexionar, i molt, sobre la promiscuïtat entre les xarxes i el periodisme professional. Sovint, explicar un rumor és expandir-lo.
