Un ritual d’humiliació

En el moment d’escriure aquestes línies encara no se sap si hi haurà pressupostos de la Generalitat per al 2023; en el moment que vostès les llegeixin, potser tampoc. No importa gaire, perquè fa setmanes que aquest interminable i exasperant culebró ha deixat de ser una negociació pressupostària (sobre inversions, partides, fiscalitat...), fins i tot una negociació política (sobre quotes de poder), per esdevenir una posada en escena en què el PSC pretén –i ho està aconseguint– humiliar fins a l’últim extrem el govern d’Esquerra Republicana i, en particular, el president Pere Aragonès.

És una situació sense precedents en la història institucional catalana des del 1980. Sí, d’acord que mai no hi havia hagut un govern amb el suport garantit de només 33 diputats. Però, si et falten vots per aprovar uns pressupostos, és una mica igual que te’n faltin deu o trenta-cinc. Ni quan, entre el 2011 i mitjans del 2012, Alicia Sánchez-Camacho es creia la “Virreina de Catalunya” i donava un suport aritmèticament imprescindible al govern d’Artur Mas, ni quan a finals del 2015 la CUP va vetar la continuïtat de Mas a la presidència de la Generalitat, en cap dels dos casos no s’arribà als extrems de xantatge i de menyspreu de la dignitat de l’interlocutor que el senyor Salvador Illa i els seus sequaços han escenificat darrerament. Esclar que probablement ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla, ni Mas, ni Puigdemont no ho haurien consentit i, abans, haurien estripat les cartes.

Des de fa molts mesos sabíem que la negociació pressupostària d’enguany seria un calvari per al govern en minoria d’Esquerra. Que Junts, després d’haver sortit de l’executiu, no donaria cap facilitat a la branca rival de l’independentisme ni contribuiria a l'estabilitat dels republicans en el govern, amb el guany d’imatge i de credibilitat que això hauria representat. 

Molt més retorçat (i no escric maquiavèl·lic perquè Illa ha de menjar moltes sopes abans d’arribar-li a la sola de la sabata al diplomàtic florentí) ha resultat el comportament del Partit dels Socialistes. Primer es van omplir la boca d’oferiments de suport que semblaven quasi incondicionals, fent creure potser a ERC –la qual es va excedir en els desdenys–, en tot cas a l’opinió pública, que estaven ben disposats. A l’hora de la veritat han allargat les negociacions fins a l’extenuació, i han exigit coses (casinos) que quan les promovien Pujol o Mas eren abominacions i ara semblen panacees. O bé infraestructures que són competència de l’Estat (l’ampliació de l’aeroport). I, pel que fa a aquests 10 quilòmetres de la B-40, només els ha faltat reclamar que el president Aragonès, amb casc i armilla grocs, vagi a moure paletades de terra al Vallès Occidental, a fi de solemnitzar el seu compromís amb l’obra.

¿Això és exercir com a “Govern alternatiu”, l’ortopèdica pretensió que el PSC alimenta a base de cartellets des de l’inici de la legislatura? ¿Així és com nodreixen els socialistes catalans, de cara a les properes eleccions al Parlament, la idea que estan a punt per assumir la gestió del país? ¿Inflamant qüestions profundament divisives i contràries a l’esperit del temps, com el Hard Rock o la liquidació de la Ricarda? 

A mi més aviat em sembla que, humiliant Pere Aragonès, humilien i desacrediten també el càrrec que circumstancialment ocupa... i que Salvador Illa vol ocupar ben aviat. Si el president de la Generalitat és un ninot que pot ser obligat a retractar-se i a contradir-se, no només són la persona o el partit, són també la dignitat, el prestigi, l’autoritat de la institució les que pateixen. 

D’altra banda, ¿les enquestes del PSC o dels organismes afins els donen, en els propers comicis, majoria absoluta? Ho dic perquè si, després, els cal negociar una majoria de govern o una investidura, ¿amb qui ho faran? ¿Amb l’ultraespanyolisme de dreta extrema? ¿Amb Junts? Els socis més raonables serien els comuns i Esquerra, però no sembla que ni els primers ni els segons –sobretot, els segons– hagin de sortir de l’embolic dels pressupostos –fins i tot si s’acaben aprovant– gaire inclinats a noves enteses amb el PSC, aquest partit que, quan negocia, exigeix el 100% de les seves demandes... i està disposat a transigir sobre la resta. 

Tindria gràcia que fos Salvador Illa i Roca, aquell polític que fa cinc anys semblava un apparàtxik gris i ara s’ha transmutat en un killer igualment gris, que fos ell qui liquidés per una bona temporada a Catalunya la hipòtesi d’un tripartit d’esquerres, tan temuda per uns i tan desitjada per d’altres. Esclar que ¿d’esquerres? ¿L’hipotètic govern encapçalat per un partit que vol canviar els aiguamolls per pistes d’aterratge, que aposta per un turisme de ruleta i màquines escurabutxaques, que vol afavorir el transport privat, seria d’esquerres?

Potser l’únic tripartit que el senyor Illa pot encapçalar en un futur és el que formaria el seu PSC amb el Foment del senyor Sánchez Llibre i amb la Pimec del senyor Cañete.