Del ritual arcaic al cel digital
1. La coronació. “Ritual arcaic o mística nacional?”, es preguntava Simon Shama al Financial Times sobre la coronació de Carles III. “L’economia anglesa necessita una empenta. Amb la coronació n'hi haurà prou?”, titulava el New York Times. Dues mostres de la perplexitat amb la qual s’ha viscut un esdeveniment profundament anacrònic, que la longevitat d’Elisabet II havia deixat als llimbs i que setanta anys després s’ha tornat a fer carn, com si el passat hagués aterrat de nou.
La vella parafernàlia retornava a un món que imaginàvem allunyat d’aquella iconografia: l’extravagant carrossa col·locava el monarca sobre la plataforma de l’or i la insolència; i la promiscuïtat entre l’Església –garant de la monarquia– i l’estat ens feia reviure l’antic règim. I tot això amb milers de persones entregades al carrer i amb el primer ministre Sunak ordenant una desproporcionada repressió als que s’hi oposaven, senyal que el mateix poder no acabava d’estar convençut del que estava passant.
Quin sentit té aquest espectacle ara i aquí? Què ens diu aquesta aparició del passat? Le Monde ho portava fins a la contradicció en els termes: “Una república coronada?” Té sentit tot plegat? Què devia pensar el rei Carles III a la carrossa quan estava remugant i demanant que allò acabés d’una vegada? Què temia? Una cosa queda clara: la monarquia necessita el passat per legitimar-se, perquè el seu món no és el de la raó crítica: si es posa en qüestió decau. Però la perplexitat que ha generat l’espectacle invita a la reflexió sobre el futur. ¿Tenen recorregut formes de legitimació tan alienes al món actual o hem d’estar atents a altres formes de dominació més derivades del control omnipresent de les xarxes?
2. El dol. Sense haver sortit d’aquestes cabòries em trobo amb el tanatòleg italià Davide Sisto a l’Escola Europea d’Humanitats. Una professió poc usual, que ve de l’antropologia i que, òbviament, posa la mort al centre de les seves investigacions. Sisto s’ha decidit a explorar el dia després en el món digital. I ha constatat que estem davant d’una mutació de conseqüències imprevisibles en la relació dels humans amb la mort. Si, com han explicat autors ja clàssics com Philippe Aries o Norbert Elias, la mort, en el segle passat, va esdevenir allò del qual “no es vol parlar”, se l’ha tret de casa per dur-la als hospitals, ara va camí de recuperar protagonisme en l’espai digital, on els humans habitarem indefinidament després de la mort. Que se’ns acabi la vida no significa que desapareixem del món virtual, perquè tot el que hi deixem roman i seguirà girant, de manera que al cap d’uns anys podem acabar sent ben diferents del que ens pensàvem i objecte de manipulacions inimaginables.
No estem lluny del moment en què hi haurà més morts que vius a l’univers digital. Tot està a les beceroles i és difícil d’imaginar quants d’ells seguiran actius. Tot fa pensar que serà una minoria, però el potencial és enorme. Per bé i per mal. És evident que durant un temps pot ser un refugi per a l’elaboració del dol per part de les persones pròximes, però també una alienació o inclús una manipulació: fer-nos dir el que no hem dit, fer-nos fer el que no hem fet. Davide Sisto ha recollit molts exemples de mares que dialoguen amb els seus fills morts, en un exercici que pot ser inicialment reparador però que pot acabar en la gran confusió. En tot cas, s’obre una relació amb la mort que podria acabar convertint-se en una nova forma de negació. I obre camí a tot tipus de manipulacions, criminals incloses. La nostra supervivència digital pot satisfer l’ànsia de posteritat que alguns humans senten, però pot acabar també destruint la memòria.
En certa manera, estem creant un nou cel: un lloc al qual van els morts amb el factor afegit que ens permet creure que els podem seguir veient. I el que és més greu: que se’ls pot seguir utilitzant. En tot cas, és un nou espai de cultiu de l’obsessió de no desaparèixer completament de la Terra. Instal·lats en un terreny en què se’ns pot veure però no hi som. I la nostra memòria queda a l’albir d’un món sense límits.