Francesc Viadel
07/03/2012

Rita Barberá: entre l'Índia i la plaça de Sant Jaume

Rita Barberá no ha trepitjat mai l'Ajuntament de Barcelona en visita oficial. La distància que separa el seu despatx a València i la plaça de Sant Jaume és quasi tan insalvable com la que hi ha entre el món dels morts i el dels vius. Caldria tirar mà d'una companyia especialitzada en viatges astrals per poder veure-la pujar solemnement per l'escala d'honor en direcció al cau de l'alcalde, amb el seu perfil difícil retallat contra els tapissos dits dels consellers. Fet i fotut, Barberá és d'amic o d'enemic, cutània, tota feta de sang que bull i, certament, un alcalde que no sigui coreligionari seu mai no serà mereixedor de besar-li les mans. Tal vegada pensa en els alcaldes del cap i casal nordenc -ella és l'ama del sudenc- amb un coltell a la faixa, la barretina d'un roig encès, espardenyes de veta i amb la punta de la llengua carregada de munició poètica fabricada en les goles abissals de Montserrat. Descendent d'industrials catalans aterrats a l'ubèrrima horta de València i filla d'un falangista, aquestes suposades pors deuen tenir unes arrels molt profundes. No cal escalfar-se el cap. Ella és una dona més de Madrid, de porras con chocolate i entrepà de calamars acompanyat d'una cervesa. Dirigent de memòria imperial, la seva és, també, una ambició de proporcions borbòniques a la qual aniria com anell al dit ocupar un virregnat en el Perú o una trona cardenalícia en la Roma d'Innocenci XIII, amic de dominics i enemic de jesuïtes, partidari d'Escòcia per conveniència.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com deia, si mai Barberá vingués a Barcelona, caldria que la rebuda fos recordada amb la mateixa intensitat amb què els erudits recorden l'entrada triomfal de Roderic Borja per les portes de Serrans el juny del 1472.

Cargando
No hay anuncios

Podem imaginar-la arribant pel port, pujant des de Colom en direcció a Ferran en un carruatge tirat per quatre cavalls blancs. Això podria passar a la mitja tarda d'un abril lluminós, amb la Rambla plena de turistes japonesos, unes desenes de mariners d'un vaixell de guerra de l'armada noruega i mitja dotzena de pakis llançant al cel els seus artefactes lluminosos, com coets muts, impossibles. Obriria la comitiva una banda de músics del soldà de Makala, darrere de la qual desfilarien marcials dues companyies de llancers bengalins i després, encara, uns centenars d'infanteria indígena amb caserna a Bombai, i dues dotacions de timbalers a llom d'uns elefants de Caixmir ricament guarnits amb sedes brodades amb fil d'or i pedreria. Escortarien el carruatge uns quants oficials a cavall, alts com un sant Pau, rossets i prims, de pell blanquinosa, amb uns bigotis fins com un fideu, els salacots ben cofats. Tots fills de les millors cases de Chelsea, amb besavis que foren herois de la guerra de Crimea, criats entre jocs de te de porcellana xinesa i llegendàries contalles de caceres de tigres meitat home meitat animal.

Barberá saludaria amb contenció, no fos cas... i des dels balcons els ciutadans agitarien milers de senyeretes amb franja blava i de banderetes d'Espanya amb un entusiasme popular digne de tota una reina d'Anglaterra. Les escenes de joia ciutadana es repetirien a la plaça de Sant Jaume on, des de les primeres hores del matí, haurien estat esperant-la una munió d'alumnes de col·legis de Sarrià-Sant Gervasi, afiliats d'una vintena d'agrupacions del PP de tot Catalunya, una excursió de jubilats valencians i un esbart dansaire majoritàriament format per emigrants procedents de Llatinoamèrica amb una gran vocació d'integració.

Cargando
No hay anuncios

Jorge Fernández Díaz l'esperaria, palplantat, amb una banda roja creuant-li el pit i una vara d'alcalde tan màgica com la de Merlí. A la vora, els seus. A dues passes, la resta, tan anònims i dessaborits com ara, fent cara de circumstàncies. Una mica enretirats, un batalló de bombers i xofers d'autobús enfurismats.

Seria un dia rodó: visita a la Mercè, al Palau de la Música, ballada de sardanes a la Plaça de la Catedral... Tot plegat, un dia inoblidable i, potser, no tan impossible ni llunyà. Comptat i debatut, mentre Rita Barberá espera pacient embarcar en la goleta que la durà fins a Barcelona amb tota una cohort, l'equip del tots contra un instal·lat a Sant Jaume es dedica o bé a la feina del matalasser o bé al jo ho vaig veure primer o bé a l'exercici d'una retòrica tan pegallosa com un xiclet enganxat en el cul. Vagin agafant lloc en la Rambla.