¿Risc zero a les presons?

Què ha fallat? Aquesta és la pregunta que, de manera recurrent, s’ha formulat els darrers dies per explicar l’assassinat d’una cuinera a la presó de Mas d’Enric, a mans d’un intern que treballava a la cuina. El tràgic succés ha omplert les portades dels darrers dies, ha generat una onada de protestes centrades a demanar la dimissió dels responsables polítics i ha obert tota mena de debats sobre el sistema penitenciari, massa vegades mancats del més mínim coneixement de la realitat. És comprensible la consternació davant d’una desgràcia tan gran, però això no justifica ni la demagògia ni l’oportunisme de tots aquells que volen treure rèdit d’una desgràcia, especialment en plena campanya electoral.

El risc zero no existeix enlloc, en cap servei públic. Als centres de salut, a les escoles, a la policia o en els transports públics es produeixen situacions de tensió que a vegades arriben a l’agressió. Però especialment en l’àmbit penitenciari, que justament té la missió de contribuir a la reinserció d’aquelles persones que hi han arribat per haver comès actes violents de tota mena, és on el risc per a les persones que hi treballen és més evident. Per això, els treballadors de les presons mereixen un reconeixement especial.

Tanmateix, per poder tenir un debat serè i honest és imprescindible situar les coses en el seu context. Tal com dèiem en aquestes mateixes pàgines en un article en defensa del sistema penitenciari català, subscrit per responsables dels darrers trenta anys, de tots els colors polítics, no podem jutjar tot un sistema només per un fet tant excepcional com desgraciat. Un assassinat, com qualsevol crim abominable, sempre genera incomprensió, i cap explicació és convincent.

Una pregunta recurrent ha estat entendre com pot ser que algú, condemnat per homicidi, pugui tenir accés a un ganivet. Una part significativa dels professionals de les presons centra la seva tasca a avaluar el risc de les persones internes i a elaborar programes de tractament individualitzats amb l’objectiu de trobar el camí més eficaç per facilitar la seva reinserció i per evitar que, un cop hagin complert la condemna, no tornin a delinquir. En el cas de l’intern de Mas d’Enric, amb l’aval dels professionals, portava més de 4 anys treballant a la cuina i demostrant una conducta adequada. I malgrat això, contra el que era previsible, es va produir la tragèdia.

Essent conseller de Justícia, l’any 2016, em va tocar gestionar una crisi amb molts punts en comú amb la que s’ha viscut aquesta setmana. En aquella ocasió, un intern condemnat a 22 anys de presó per una violació que portava 16 anys de condemna complerta, en un dels permisos de cap de setmana que se li havien concedit amb l’aval dels professionals i del jutge, va agredir sexualment i de forma violenta una dona. El debat que es va produir va ser el mateix: què ha fallat?

En aquell moment, com en l’actual, no es podia posar en qüestió tot un model assenyalant només un fet excepcional, per desgraciat, dolorós i punyent que fos. Catalunya, amb les dades a la mà, té un dels índexs de no reincidència més alts dels països democràtics del món. Segons els estudis publicats, 8 de cada 10 persones que han complert condemna a les presons catalanes no tornen a delinquir. Fa 10 anys eren 7 de cada 10, i en fa 30 eren 6 de cada 10. La millora és notable. 

Aquests resultats no són fruit de l’atzar, sinó d’un model sostingut en el temps que han defensat els diferents responsables que en cada moment han estat al capdavant del sistema penitenciari, els quals han fet una aposta clara pel medi obert. Està estudiat i avaluat que facilitar el contacte amb l’exterior i promoure activitats, com el treball a les presons, contribueix decisivament a la reinserció. 

A més, es dona la paradoxa que avui hi ha 5.700 treballadors a les presons, 1.000 més que fa 10 anys, mentre que la població reclusa s’ha reduït en aquest temps de 9.300 interns a 8.200. Segur que sempre cal fer més i millor, però amb les dades a la vista seria injust negar que s’ha fet un esforç. 

Per desmerèixer tot el sistema hi ha qui ha volgut fer-ne caricatura dient que és un model bonista. Qui diu això ho fa des d’una visió ja superada, que concep les presons només com un espai de seguretat i disciplina. Les presons són això, sí, però també són espais que tenen la missió de contribuir a la reinserció. Seria més fàcil gestionar un sistema en què els presos no sortissin de la cel·la; potser hi hauria menys conflictes a la presó, però acabades les condemnes, un cop al carrer, veuríem que tots aquells anys tancats han servit de ben poc. És molt clar que darrere les protestes d’aquests dies hi ha hagut qui, de forma interessada, ha aprofitat una desgràcia per impugnar el model penitenciari i pretendre fer-lo retrocedir.