¿És possible ser una societat cohesionada sense haver de renunciar a una oberta i coratjosa confrontació d’idees, conviccions i projectes? La pregunta ve a tomb perquè tant en termes generals com molt en particular en el terreny polític, les anàlisis habituals es mouen de manera poc consistent entre la denúncia d’una suposada polarització i fragmentació social, i l’aplaudiment càndid d’un presumpte clima pacificat aconseguit gràcies a la retirada o la derrota de l’adversari polític o ideològic. En què quedem, doncs?
El primer que cal veure és que els relats sobre l’estat d’esperit de la societat catalana –passa a tot arreu– tenen més a veure amb els combats ideològics i de poder que no pas amb l’observació de la realitat. Són discursos que volen imposar una determinada visió de la realitat més per conformar-la que per descriure-la. Així, tant es pot sostenir amb tota la barra del món que “el Procés s’ha acabat” i ens hem reconciliat, com insistir –al marge de tota evidència– en l’estat de fragmentació social o de declivi econòmic que vivim per culpa de l’aspiració independentista. I tots tan amples, que no ve d’un pam.
La segona qüestió a considerar és saber si la confrontació de conviccions, idees i projectes és realment un risc per a la convivència. Ho dic perquè l'estat propi d'una societat oberta, plural i canviant hauria de ser la confrontació i el conflicte que en deriva. De fet, la confrontació civilitzada d’ideologies i dels projectes socials i personals que en deriven és, precisament, el fonament del vincle i la cohesió social. El que divideix, en una societat complexa, és impedir la controvèrsia i voler imposar un pensament hegemònic, avui dia fàcilment observable en el perill totalitari de la correcció política. Cohesiona més la llibertat d’expressió que no les pràctiques coercitives de cancel·lació cultural i de pensament.
Tampoc no sembla, en tercer lloc, que pogués ajudar a assolir un bon nivell de cohesió social tenir una societat apàtica. Aparentment, es podria pensar que un clima d’indolència fa una ciutadania més dòcil i, per tant, més fàcil de ser governada. Però és tot el contrari. La desafecció, la impassibilitat, és el senyal més clar de la ruptura del vincle social i és l’expressió més directa de la pèrdua de confiança i de respecte cap a la mateixa societat i les seves institucions. És en aquest sentit, doncs, que més que no pas doldre’s d’una suposada confrontació oberta, el que cal combatre amb urgència és l’apatia social –d’una banda i de l’altra–, els obstacles que es posen a la controvèrsia ideològica que, aquests sí, alimenten polaritzacions emocionals ocultes.
I és que, des del meu punt de vista, l’única polarització perillosa no té a veure amb la confrontació d’idees sinó que és la que busca exacerbar estats emocionals irracionals desconnectats de la realitat. I això se sol fer amb el recurs a un llenguatge grandiloqüent que veu fatxes, talibans o hiperventilats per tot arreu. O amb condemnes inquisitorials de les idees que “no toca” que siguin pensades. I, esclar, amb les sistemàtiques visions apocalíptiques del món que, amb pretensions de denúncia compromesa, emmascaren tot allò que hi ha de bo i tot allò que millora.
Per tot això, la meva resposta a la pregunta inicial no és tan sols que és possible la confrontació i la cohesió, sinó que la primera és condició de la segona. Que el que dissol el vincle social és l’apatia social i la censura de l’adversari. Que el que afebleix el sentiment de pertinença és la indiferència cap als afers públics i la por a poder expressar lliurement idees discrepants. I, per tant, si alguna cosa ens hauríem de proposar per a aquest nou any, no és pas combatre un hipotètic risc de polarització, sinó batallar contra l’apatia a què aboca l’actual clima de censura de la controvèrsia d’idees, conviccions i projectes.
