El risc més gran
Quan Enric González va escriure que l’Espanyol era una qüestió de fe dubto que s’imaginés que ens en caldria tanta per encarar el futur amb un mínim optimisme. No tenim on agafar-nos. Mirem a la gespa i no ens podem encomanar a cap futbolista. Fins i tot per a David López, l’únic capità que mereixia el títol, sembla que el seu capità de referència és Schettino. Mirem a la banqueta i hi trobem l’arquitecte de la plantilla convertit en el pitjor dels quatre entrenadors que hem tingut en aquesta nefasta temporada. I això que el llistó estava alt. Crec que vaig ser dels pocs que van pensar que era una bona idea que Rufete assumís el risc d’agafar l’equip per intentar el miracle o, com a mínim, per acabar la temporada lluitant fins a l’últim partit. En podia sortir com un heroi etern -si ens salvava-, reforçat -si capgirava la dinàmica tot i no arribar a temps- o condemnat. No cal que recordi quin ha sigut el resultat final. Es va prendre una opció de risc i ha sortit malament. Per tant, ha de tenir conseqüències. Perquè no se n’ha sortit i perquè no crec que quedi cap perico que hi confiï.
Mister Chen s’ha equivocat molt donant confiança a qui no la mereixia. Rufete, més enllà d’una gran capacitat de seducció, tampoc no ha fet res per guanyar-se-la. Ara sembla que José María Duran reuneix totes les condicions per dirigir el club: experiència professional d’èxit en el futbol professional i sentiment perico. Sembla que, aquest cop, Chen l’ha encertat. La idea de Duran de la refundació del club la compartim la gran majoria de seguidors. Però si la seva primera gran decisió és confirmar Rufete, està jugant amb foc. Començar la dura travessia del desert de Segona sota la direcció d’un dels màxims responsables del desastre no és un bon inici. Vull creure que som a temps de rectificar i que Duran no estarà disposat a assumir el risc més gran.
