El risc de la letargia
BarcelonaDeu ser el sopor propi del final de l’estiu més estrany o potser l’esgotament per mil motius d’allò que un dia es va anomenar la societat civil, però l’inici de curs és descoratjador i demana una crida a despertar-se de la letargia si es vol evitar una complaent i lenta decadència. El país necessita un lideratge menys simbòlic i més eficaç que acompanyi en la lluita per la supervivència uns ciutadans en veritables dificultats. Amb una ciutadania moralment apallissada pels efectes sanitaris i econòmics del covid, angoixada per la duresa de la crisi i la incertesa de la convivència amb la pandèmia ja sigui a l’escola, a la feina o al carrer, és imprescindible un govern que estigui a l’altura de la complexitat per fer front a uns mesos en els quals es prendran decisions que condicionaran el futur del país a llarg termini.
La setmana ha trencat la relativa treva estiuenca, ha sigut intensa i tan interessants han sigut les dues grans notícies com la reacció que han provocat i les absències de lideratge que han posat en evidència. Una manca de lideratge no només polític.
Canvis al Govern
El president de la Generalitat ha fet un canvi al Govern cessant tres consellers amb l’objectiu d’allargar la legislatura malgrat haver-lo donat per amortitzat ja fa set mesos per les discrepàncies amb el principal soci. Quim Torra, que estava disposat a convocar eleccions abans que el Tribunal Suprem l’inhabiliti, participa en l’estratègia de JxCat per ordenar l’espai puigdemontista i donar-li temps per discutir la proposta ideològica i triar candidat o candidata. A canvi, el president cessa el conseller d’Interior, Miquel Buch, amb qui no ha compartit en cap moment l’actuació al capdavant d’un cos amb una direcció condicionada pels fets del 2017 i la pressió judicial. De fet, el cessament de Buch havia planat sobre altres crisis, i diversos membres del Govern s’hi havien oposat internament. Però ara el president, que ha guanyat entitat i seguretat amb la gestió del covid, es cobra la seva peça i, a més, facilita la feina als seus socis apartant Àngels Chacón del focus que representava la conselleria d’Empresa per consolidar la candidatura electoral del PDECat. Malgrat els esforços de l’entorn de Torra, és difícil de creure que el cessament de Chacón respongui a la millora de la lluita contra el covid. El mateix conseller entrant, Ramon Tremosa, garanteix continuïtat de la gestió en un departament molt gran que demana temps per dominar-lo i que és l’encarregat de donar suport a les empreses i al món del coneixement, que avui necessiten respostes, gestió i menys partidisme.
L’amarg trencament del món convergent comença a destil·lar ressentiment públicament, i la mostra més clara, a banda dels canvis en el Govern, és l’arrenglerament del president Artur Mas en una banda i el president Carles Puigdemont en una altra del reordenament de l’espai. Això sí, sense explicacions obertes als ciutadans.
La societat catalana té avui un problema de llibertat del debat públic i els eufemismes i els relats creats substitueixen la discussió oberta, condicionada pel pes dels greuges de l’Estat, que tot ho justifiquen. La presó, l’exili, la brutalitat de l’1-O han d’estar presents en la memòria col·lectiva, però no poden segrestar la discrepància ni la capacitat crítica si no es vol caure en una plàcida i destructiva letargia.
La gran fusió
L’altra gran noticia de la setmana ha sigut la fusió de CaixaBank i Bankia. Un terratrèmol que respon a la lògica de consolidació d’un sector en una crisi greu, però que obre moltes incògnites. Els bancs s’han quedat sense el negoci tradicional, amb els tipus d’interès negatius i la competència del mercat digital, i CaixaBank vol sobreviure creixent. A banda de la sortida de les seus, l’entitat ha anat diluint el seu pes a Catalunya, però continua sent fonamental per al teixit empresarial i els estalviadors. CaixaBank ha d’assegurar-se, com a principal accionista, de no perdre el control de l’entitat sortint, ni l’arrelament de la Fundació, construïda aquí.
És sorprenent veure com han canviat les relacions entre el govern català i La Caixa en els últims vint anys i com la gran institució financera pacta el seu futur amb el govern de l’Estat mentre el president de la Generalitat es manté no només aliè sinó en silenci.
Moltes empreses i famílies viuen moments greus i estan preocupades pel retorn a l’escola i l’allargament dels ERO. Hi ha greuges de l’Estat en la base de moltes de les dificultats de gestió a Catalunya, però seria terrible per al país renunciar a gestionar una part perseguint el tot.