D'UNS ANYS ENÇÀ les coses, els conceptes i les persones estan deixant d'estar en perill, córrer perill o posar-se en perill i tendeixen cada cop més a estar en risc, córrer risc o posar-se en risc.
Per raons difícils d'explicar en risc va guanyant terreny a en perill, que era la forma més habitual en català, com ho demostra el fet que, per exemple, al DIEC2 hi trobem 13 en perill per un sol en risc, el de l'entrada arriscar.
Perill i risc són gairebé sinònims però no ho són sempre ni en tots els contextos. Un esport d'alt risc no és un esport d'alt perill ni una empresa arriscada és una empresa perillosa.
Aquests dos exemples ens permeten intuir que risc té connotacions més positives que perill. Córrer un risc sembla que estigui més ben vist que córrer un perill. El risc és més incert i el perill més imminent.
I, tanmateix, jo diria que una casa en perill d'ensorrar-se no amenaça més ruïna que una en risc d'esfondrar-se. No és una tria que respongui a la voluntat de matisar sinó a la vaga sensació que la segona opció, sobretot a l'hora d'escriure, et fa més culte.
De manera inexplicable, el que es deia -en aquest cas perill i ensorrar-se- passa a ser considerat per l'inconscient col·lectiu menys bon català, sense que cap raó objectiva ho justifiqui. Són processos que costa no atribuir a un cert esnobisme.
D'exemples n'hi ha un munt. En poso dos més: l'ús cada cop més dominant d'apropar-se en detriment d'acostar-se i de creuar en lloc de travessar. És inútil que els lingüistes insistim que les segons formes són més genuïnes: el fals dring culte està guanyant la batalla.