El risc de Can Mercader

El creixement de les ciutats és traumàtic, a estones; com el creixement de les criatures, que fan el seu camí cap a l’autonomia, no exempt d’un lleugeríssim desconcert dels pares. M’impressiona pensar que a la meva edat la meva mare tenia una filla de setze anys; jo no sabria què dir-li a una filla adolescent, les meves encara em donen una mica de treva. I, malgrat tot, ella sempre ha sabut dir-me les coses sense intentar complaure’m. L’exposició dels arquitectes és una mica similar, perquè els bons projectes no complauen mai a la primera. Hi ha la responsabilitat de proposar, de construir, però s’exerceix des de la solitud i l’acceptació que només el pas dels anys permetrà valorar l’encert de les propostes. Però de vegades, a les ciutats, i contra tot pronòstic, les mutacions i els creixements acaben bé amb el pas dels anys. Les cruïlles, els edificis i els espais que valen la pena no es camuflen ni s’amaguen com els pops. De fet, cap edifici no passa desapercebut; és impossible perquè estan fets de murs i finestres, que es col·loquen sobre terrenys o boscos que mai més no tornaran a ser els mateixos.

Un exemple concret del que vull dir passa a Can Mercader, a Badalona. M’hi va portar l’Oriol Lladó, que és el millor ambaixador de Badalona i un militant de la cosa urbana. Des del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, Can Mercader sembla els Robin Hood Gardens, un edifici emblemàtic dels Smithsons. Des del carrer del Triomf (quin nom més encertat), té aires del Barbican, un dels meus llocs preferits de Londres perquè és un espai obert amb tot de terrasses, passadissos i auditoris que et fan sentir veí sense ser-ne propietari. A Can Mercader fa la mateixa impressió: els seus porxos perforats i els balcons i terrasses conviden a passar-hi fins i tot sense ser-ne veí o tenir-hi una cita concreta. Val la pena anar-hi per entendre de què parlem quan parlem de terrasses i balcons de veritat.

Can Mercader se situa al barri de Casagemes, a Badalona: un entorn similar al del barri de Gràcia, però més assequible, i més a prop del mar. Quan Margarita Brender, Barba Corsini i Joan Antoni Padrós van enderrocar l’antiga fàbrica l’any 1966, no van pretendre amagar-se, ni fer veure que tot quedaria igual. D’aquesta arquitectura els crítics en van dir brutalista, perquè era de formigó i era matèrica i molt alta, però objectivament és molt més respectuosa amb l’entorn que molts dels blocs d’habitatges que es fan ara. Perquè no enganya; no pretén passar pel que no és. Per començar, els edificis estan completament girats de la trama urbana. El conjunt trenca la linealitat dels carrers de cases amb fileres i els blocs del darrere s’alcen 12 plantes per sobre les casetes del voltant. Però, a canvi, allarguen el carrer perquè deixen el porxo completament transitable i generen una gran plaça assolellada tot el dia. A la meitat sud de l’illa, uns blocs de planta baixa i tres pisos amb jardins plantats de roses i terrasses grosses fan intuir una qualitat de vida excepcional, que té tot allò que demana l’essència mediterrània. Cito el cas de Can Mercader com a exemple d’un creixement traumàtic que acaba bé perquè fa una proposta arriscada i honesta, en el sentit que no s’amaga. Però la valentia de la proposta de Corsini commou i el pas dels anys l’ha tractat bé, perquè a Can Mercader s’hi viu de meravella.

Fa poc parlava amb Jaume Claret sobre ciutats i tecnologia, afortunada de tenir un interlocutor que em feia bones preguntes. I li vaig fer broma amb el brilli-brilli tecnològic, que permet enganxar persones per tapar l’impacte dels projectes. Per deformació professional, no puc evitar emocionar-me amb els projectes urbans, i acostumo a simpatitzar amb els arquitectes que proposen alterar la monotonia de la ciutat. Però ni entenc ni comparteixo els plans que aparenten una cosa quan en realitat en són una altra. Hi ha un cert ocultisme que va aprovant els plans a poc a poc, tramita llicències i dissimula actuacions perquè no generin polèmica. I, de mica en mica, la metròpoli s’ha anat omplint d’edificis convencionals, tots molt semblants, que compleixen normatives i són legals, però no tenen cap interès ni s’integren als barris, perquè fins i tot la rehabilitació és impossible d’ocultar. Jo reivindico l’autoria de les coses, perquè sovint, darrere els plans i les normatives i les justificacions de tota mena, s’hi amaguen intencions banals de les quals ningú no respon. La transformació urbana és dolorosa, però de vegades, inesperadament, si no es pretén agradar ni amagar els conflictes, apareixen oasis com els de Can Mercader, pels quals valia la pena arriscar-ho tot.