Riquesa i misèria de Barcelona

Hi ha xamfrans de l’Eixample i vestíbuls d’edificis on viuen dues i tres persones sense sostre. Que hi viuen vol dir que s’hi estan dia i nit sobre matalassos, entre màrfegues, carros amb les seves pertinences i algun gos que els acompanya. I quan comença a fer bo cada dia se’n veuen més, sovint a tocar del luxós passeig de Gràcia i als eixos verds acabats d’estrenar. Alguns es protegeixen a la nit amb tanques de l’Ajuntament.

Són els mateixos xamfrans on es despleguen cintes de plàstic per impedir aparcar als veïns, acompanyades del rètol “disculpin les molèsties” perquè s’hi farà una filmació. En efecte, aquesta sobtada apropiació de l’espai públic molesta els veïns, però si no vols disculpar els de la pel·lícula t’aguantes, perquè no tens cap lloc per anar a queixar-te. Cap responsable municipal explica quins beneficis econòmics treu el districte (o a què es destinen) de cedir els seus pisos, escales, ascensors i façanes com a decorats.

Taules al costat de finestrals generosos acullen joves amb portàtils i auriculars que treballen mentre distreuen els ulls de les pantalles mirant la gent que passa. Fins que al davant d’aquests mateixos finestrals s’alcen piles de caixes de cartó buides que els treballadors del local van apilonant al carrer mateix, probablement perquè el seu cap s’ha arronsat d’espatlles quan han preguntat “De les caixes, què n’hem de fer?”

Les ciutats són avui el gran espectacle de la dualitat social i econòmica al mateix lloc i a la mateixa hora. Vehicles de la neteja passen amunt i avall, mentre la gracieta de la nit consisteix a deixar les ampolles i els vasos allà mateix on s’ha begut. I comença un nou dia a Barcelona.