El rigor en les enquestes del CEO
En el seu article "Les enquestes les carrega el diable" publicat el dilluns 20 de març en aquest diari, Salvador Cardús qüestionava l’honestedat i professionalitat de la feina que fem al Centre d’Estudis d’Opinió. Com a director del Centre, entenc que la meva obligació és defensar la institució i per això hi voldria respondre.
D’entrada, cal dir que fa la impressió que l’article es fonamenta sobre un prejudici genèric respecte a les enquestes d’opinió, i un de més específic sobre el CEO. S’hi afirma que el nostre objectiu és “el control del ciutadà i la fabricació d’opinió” més que no pas estudiar i recollir dades sobre l’opinió pública. Això, evidentment, no és cert. Tot i que hi hagi casos de mala praxi (com en tots els sectors professionals), les enquestes són una de les principals eines de les ciències socials per conèixer la realitat. En tot cas, és difícil rebatre els prejudicis perquè són infundats, i no faré judicis d'intencions com fa l’articulista. Per tant, em centraré en les objeccions concretes a l’enquesta sociopolítica que vam presentar el 9 de març, sobre les quals sí que vull explicar-me.
La primera feia referència a la metodologia de l’enquesta. Per fer aquesta enquesta, en lloc de fer trucades o visites a les llars, hem fet una selecció aleatòria de vint mil persones del padró, i els hem enviat cartes en què les convidàvem a respondre a l’enquesta, en línia o en paper. A l’informe de l’enquesta i al web del CEO hem explicat molts detalls de tot el procés, entre ells la taxa de resposta que hem obtingut (un 27,8%). Si descomptem les cartes retornades o perdudes, la taxa de cooperació amb l’enquesta supera el 29%.
L’article considera que aquesta xifra és baixa, i la fa servir per qüestionar els resultats de l’enquesta. Però, de fet, un 29% de cooperació és una xifra comparativament elevada. Potser l’autor no n’és conscient perquè, mentre que al CEO apostem per la màxima transparència i fem pública aquesta informació, la majoria d’institucions i empreses d’enquestes l’amaga. Gairebé mai no sabem quantes trucades telefòniques o visites a llars s’han hagut de fer abans d’obtenir les respostes de les enquestes publicades. Però les taxes de cooperació acostumen a ser força baixes. De fet, per la nostra experiència, el 29% duplica amb escreix la taxa de cooperació habitual en enquestes presencials. I és entre tres i quatre vegades superior a la de les que es fan per telèfon.
Per descomptat, al CEO treballem per millorar encara més les taxes de resposta. Estem fent diverses proves pilot per veure com podem incrementar-la, dins dels nostres límits pressupostaris, legals i ètics. Però cal insistir que la taxa de resposta d’aquest estudi és singularment elevada en el nostre context. I per això, entre altres raons, estem convençuts que aquesta enquesta ofereix unes de les dades d’opinió de més qualitat que s’han fet al nostre país en molt de temps.
El gruix de la crítica a l’enquesta té a veure, però, amb les preguntes que vam fer. I també amb les que no vam fer: troba a faltar que preguntéssim sobre el suport a la independència. Vull recordar que al CEO ho preguntem almenys tres cops a l’any. I en les properes setmanes publicarem un baròmetre que inclou fins a vuit preguntes diferents sobre la qüestió.
En tot cas, quan elaborem els nostres qüestionaris inevitablement prenem moltes decisions sobre què preguntem i com ho fem. I és lògic que hi hagi qui pensi que hauríem de fer unes altres preguntes, o que les hauríem de fer d’una altra manera. Res a dir. Tanmateix, sí que vull assenyalar que en aquesta etapa hem ampliat el ventall de temàtiques sobre les quals preguntem, i també que hem obert la possibilitat als investigadors de fer-nos propostes a través del web.
D’altra banda, al CEO sempre dissenyem els qüestionaris amb el màxim rigor metodològic. Quan és possible, emprem preguntes que han estat ja provades a les principals enquestes internacionals de referència, com l’Enquesta Social Europea (ESS), l’Enquesta Europea i Mundial de Valors (EVS i WVS) i l’Enquesta Social Internacional (ISSP). De fet, aquest és justament el cas de les preguntes que critica l’article, com la que fa referència als elements d’identitat (ISSP i EVS) o la de l’orgull nacional, que apareix en tots aquests estudis.
Curiosament, la pregunta que rebia més crítiques a l’article és la que demana als enquestats quin percentatge de la població de Catalunya creuen que ha nascut fora de l’Estat. Aquesta pregunta també prové de l’Enquesta Social Europea. L’article afirma que la formulació, implícitament, es refereix només als individus “amb fenotips marcats” i que, per tant, “deixa fora els estrangers blancs”. Per això, diu, “és lògic que la percepció inclogui, inevitablement, la descendència catalana dels primers”.
Són apreciacions sorprenents. Primer, perquè com és obvi, l’aspecte físic no és l’únic indici que emprem per deduir el lloc de naixement d’una persona. La llengua o l’accent, entre d’altres, són elements importants. Segon, perquè fins i tot si la diferència que observem entre la percepció del percentatge de nascuts a l’estranger que trobem a l’enquesta (36%) i la xifra real (21%) es degués bàsicament a la presumpció que totes les persones racialitzades de Catalunya són nascudes a l’estranger, això no invalidaria ni faria menys interessants els resultats. Ans al contrari: seguirien sent molt informatius del grau de coneixement que té la societat catalana d’ella mateixa, i sobre com es construeix la nostra percepció de la realitat.
En tot cas, soc conscient que la batussa política quotidiana adoba el terreny per a crítiques fàcils i poc fonamentades a la nostra feina. També és habitual que, quan les enquestes fan un retrat del país que no agrada, se’n culpi el missatger. Malgrat tot, des del CEO seguim treballant per complir el mandat del Parlament i oferir tantes dades com sigui possible, de la màxima qualitat possible i amb la màxima transparència i rigor sobre l’opinió de la ciutadania de Catalunya.
