"Es rifa algú" o "Es rifa d'algú"?

La redactora de Cultura m'ensenya el títol "Els teatres es rifen els actors catalans", i em pregunta si s'entén i què s'entén. Jo li dic que s'entén que els actors catalans estan molt sol·licitats.

Com que això és el que ella volia dir, ens quedem tots dos tranquils. Però la tranquil·litat dura ben poc a casa del corrector i un neguit somort m'obliga a mirar el diccionari i descobrir, per a vergonya meva, que aquest sentit de rifar-se hi brilla per la seva absència.

Els dos únics rifar-se que hi trobo volen dir "estripar-se les veles" i "burlar-se d'algú". En canvi, rifarse a alguien sí que vol dir solicitarlo y desearlo con intensidad. El títol, doncs, contenia un castellanisme.

El més curiós és que, des de petit, estic familiaritzat amb el rifar-se que vol dir burlar-se, molt habitual en els còmics traduïts del francès del Cavall Fort. Però jo no diria mai rifar-se algú sinó rifar-se d'algú.

El traductor d'aquests còmics era Albert Jané, que en un article del 1985 a l'Avui, havent deixat clar que normativament el verb tant pot ser transitiu com regir de, es decanta pel primer ús. L'altre el veu contaminat per riure's d'algú. I li sona més bé "Va rifar-se'l" que "Va rifar-se'n".

Jané recorria sovint a frases com "Se l'han rifat com un passerell" o "Se t'està rifant", però no recordo que mantingués l'ús transitiu davant un sintagma ple: "S'han rifat els amics".

Aquest ús discriminat -que faria una mica perdonable el meu error- el recull molt bé el Diccionari d'ús dels verbs de Ginebra-Montserrat, que estableix que rifar-se només és transitiu amb pronoms febles: "Sempre se'ls està rifant" però "Es rifa dels meus amics". Serà bo que aquesta brillant intuïció la facin seva altres diccionaris.