Fer el ridícul per gust

Com va dir aquell famós torero, tié que haber gente pa tó. I a Catalunya tenim, en un lloc molt destacat del catàleg, el senyor Francesc Granell amb les seves inefables columnes a La Vanguardia. Granell i Trias és advocat, però sobretot economista amb un brillant currículum internacional en aquest terreny. Tanmateix, i en lloc d’il·lustrar-nos amb anàlisis que serien sens dubte agudes sobre la problemàtica econòmica internacional, sobre els colls d’ampolla que sofreix la distribució comercial a nivell planetari, sobre els fons europeus Next Generation, sobre la inflació que ens assetja o els efectes econòmics de la pandèmia..., el senyor Granell dedica els seus articles –que de fet són sempre el mateix article, des de fa anys– a glossar amb tots els pretextos possibles el caràcter perniciós, nefast, devastador i catastròfic del procés independentista. I ho fa, sovint, endinsant-se en àmbits que no domina, sobretot el de la història, cosa que l’ha dut a precipitar-se més d’un cop per l’abisme del ridícul. Sense escarmentar.

Divendres passat ho va tornar a fer. En un text titulat Esborrant la història, carrega contra el projecte, ja molt avançat, de retirada de les vint-i-quatre teles històriques que cobreixen 700 metres quadrats del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Ell mateix admet que la idea es remunta a la presidència de Pasqual Maragall; però, com que no gosa insinuar que aquest ja era independentista, aventura que van ser els seus socis independentistes d’aleshores els que, “segurament, el van pressionar per ficar-se en aquest bassal”. Això és rigor i documentació, carai!!!

Doncs miri, no. El 2005 Esquerra Republicana tenia, com a peça del govern Maragall, altres focs per apagar molt més urgents que les pintures del Saló Sant Jordi. La iniciativa partí de Presidència –en puc donar detalls precisos– i, finalment, va quedar aparcada degut a la inestabilitat creixent d’aquell executiu; allò del Dragon Khan, no sé si el senyor Granell ho recorda.

Descartada, doncs, la paternitat dels perversos independentistes, anem al fons de la qüestió. Segons Granell i Trias, si el govern català vol retirar les teles al llarg d’aquest 2022 és perquè són considerades “espanyolistes” i perquè al darrere de la decisió s’hi amaga l’arterós propòsit “d’esborrar que Catalunya té un passat profundament vinculat a la història d’Espanya”.

Sisplau, no em faci riure. Aquelles pintures no són “la història”, sinó una arnada caricatura historicista, amb menys valor artístic que els cromos de la xocolata que el senyor Granell deu tenir presents de quan era infant. Aquelles “escenes de temàtica històrica d’estil acadèmic” –així han estat pietosament descrites no fa gaire– ja estaven passadíssimes de moda quan es van fer, són exemples tronats d’allò que a França en diuen estil pompier, convencional i ridículament emfàtic; i, a sobre, han estat pèssimament conservades.

Dit això, són importants també la càrrega ideològica i el context històrico-polític en què es van encarregar i realitzar les teles. Que això passés sota la dictadura del general Primo de Rivera –un règim obsessivament anticatalanista que prohibí fins i tot la bandera quadribarrada– no és pas casual ni irrellevant. I no cal ser un “historiador independentista” d’aquests que tant amoïnen Granell i Trias (a ell, l’“economista espanyolista” amb tendència a ficar els peus a la galleda) per veure que aquella decoració pictòrica del Saló Sant Jordi formava part, igual com el monument al general Álvarez de Castro als soterranis del castell de Sant Ferran de Figueres, per exemple, d’un discurs destinat a emfasitzar l’espanyolitat de Catalunya i el caràcter rigorosament unitari de l’estat. Els vincles històrics entre Catalunya i Espanya són una altra cosa, i no els nega ningú amb un parell de neurones actives.

Francesc Granell demana, doncs, que es preservin les pintures “que va encarregar –escriu, com si fos el més natural del món– el llavors president de la Diputació, Josep Maria Milà, comte de Montseny”. És curiós, però, que no es pregunti quin mandat, quina legitimació democràtica tenia Milà i Camps per fer un tal encàrrec. Jo l'hi diré: cap ni una. El comte de Montseny era un okupa a l’històric Palau de la Generalitat, un president a qui no havia votat ningú i que dirigia la corporació provincial per designació graciosa i arbitrària dels generals Miguel Primo de Rivera, Emilio Barrera i companyia; en fi, d’allò que els historiadors –independentistes o no– anomenem el partit militar que inspirà la política (anti)catalana d’aquell règim.

Per tant, no hi ha en aquest assumpte cap valor artístico-patrimonial a preservar ni cap legitimitat històrica a respectar; només una andròmina dictatorial a retirar, igual que si es tractés d’un encàrrec de Mussolini. Ara, si al senyor Granell això l’entristeix tant, tinc la solució. La Generalitat ha fet una minuciosa còpia digital del saló amb les horribles pintures. Doncs bé, proposo que es faci una còpia de la còpia i se li regali a Granell i Trias. Com que no es tracta de perjudicar l’erari públic, m’ofereixo per iniciar un verkami amb tan noble finalitat.