Veient un tros de Meghan i Harry, que és un documental sobre un dels fills de Carles i Diana d’Anglaterra, i la seva esposa, actriu, només pots pensar una cosa, sense ser-ne gaire conscient: que bé que està ser ric. Amb un deix de tristesa, expliquen com han patit, i quin poc “suport” els ha donat la família reial, i com són de lliures ara que ja no tenen “obligacions” reials. Però tu veus la Meghan i l’Enric, tan ben pentinats, tan ben maquillats (quan ets ric no ets mai lleig), ensenyant-li el cel al fill petit, i penses: li ensenyen el cel des del jardí d’aquesta finca on viuen i damunt seu no plana la preocupació de pagar la hipoteca. Es nota. I aquest pes, el pes de la incertesa, és un pes que tu tens i que ells no tenen. Ells saben que sempre, sempre, podran pagar la casa (potser ja la tenen pagada). Et ve al cap aquella frase que diu que deien: “Com està el servei!” Esclar, si el servei no ets tu, de què t’has de queixar?
Lamentar-se perquè la família no t’estima en una sala d’estar netíssima, lluminosa i, sobretot, pagada, no és el mateix que lamentar-se en una sala d’estar fosca, petita, de la qual s’acaba el contracte d’aquí sis mesos. Envejo profundament aquesta manera de passar per la vida, perquè, sense voler, transmets la incertesa als del teu voltant. No acabes mai de descansar, de gaudir del moment, quan no saps si tindràs futur. Decorar la casa per Nadal. S’ha de ser Meghan i Harry per fer-ho. Tu aquest any no ho has fet, perquè és terrible decorar una casa que no saps si encara serà “teva” a l’estiu. Ni ells se n’acaben d’adonar, del polsim daurat de privilegi que els ha caigut al damunt, ni tu te n’acabes d’adonar, del sutge de preocupacions que t’ha caigut al damunt. Et mires el documental i no et consola allò que “els rics també ploren”. Perquè les llàgrimes dels rics s’eixuguen sempre amb mocadors de seda.
