Fa mig segle un article ja clàssic publicat a The New Yorker amb el títol Our invisible poor va rebatre el mite aleshores molt estès que els Estats Units era una societat opulenta, on només hi havia unes quantes “bosses de pobresa”. Per a molts, les dades sobre la pobresa van ser com una revelació, i és ben possible que aquest article de Dwight Macdonald ajudés més que qualsevol altra campanya de conscienciació a preparar el terreny per a la guerra contra la pobresa de Lyndon Johnson.
Crec que ara els pobres no són invisibles, tot i que de vegades s’afirmi que en realitat no viuen en la pobresa: “Ei, que n’hi ha que fins i tot tenen videojocs!” Ara els invisibles són els rics.
Un moment, però: ¿oi que la meitat de la programació televisiva es dedica a retratar amb entusiasme l’estil de vida, real o imaginari, de gent rica i pretensiosa? Sí, però és una qüestió de culte als famosos, i no vol pas dir que l’opinió pública tingui una percepció gaire clara de qui són els rics ni de la quantitat de diners que guanyen. De fet, la majoria de nord-americans no tenen ni idea de la desigualtat a què ha arribat la nostra societat.
L’última prova que ho ha posat de manifest és una enquesta en què es preguntava a ciutadans de diversos països quant creien que guanyaven els alts directius de les grans empreses en comparació amb els treballadors no qualificats. Als Estats Units el ciutadà mitjà creia que els alts directius cobren aproximadament 30 vegades més que els seus empleats; això s’ajustava bastant a la realitat dels anys 60, però des d’aleshores la diferència ha crescut molt, fins al punt que ara aquests directius guanyen 300 vegades més que els treballadors normals.
Així doncs, els nord-americans no tenen ni idea del que arriben a cobrar els amos de l’univers, una conclusió que concorda força amb l’evidència que els nord-americans no donen gens d’importància a la concentració de riquesa en la franja de dalt.
¿Reflecteix això que la plebs no sap fer números? No, perquè sovint els teòricament ben informats sembla que tampoc sàpiguen veure la realitat. Fins que el moviment Ocupem Wall Street no va convertir “l’1%” en un eslògan, era molt habitual sentir parlar destacats analistes i polítics de la desigualtat com si fos sobretot la diferència d’ingressos entre titulats universitaris i la gent sense estudis superiors, o entre una cinquena part de la població que ocupa la franja superior i el 80% de la inferior.
Però és que fins i tot l’1% és una xifra excessiva; els beneficis realment sucosos han anat a parar a una elit encara més diminuta. Per exemple, uns càlculs recents indiquen no sols que la riquesa dels de dalt ha augmentat en relació amb tots els altres sectors -ha passat del 25% de la riquesa total el 1973 a l’actual 40%-, sinó també que la major part d’aquest creixement ha anat a parar al 0,1% de la població, la mil·lèsima part de la població en què es concentra la riquesa.
Com pot ser aleshores que la gent no sigui conscient d’aquesta situació, ni conscient com a mínim de les seves dimensions? La principal resposta, crec, és que és tanta la distància que separa els autèntics rics i la vida de les persones normals que mai veiem el que tenen. Potser sí que veiem -i ens provoca indignació- noiets universitaris conduint cotxes de luxe; però no veiem els administradors de capitals d’inversió desplaçant-se en helicòpter a les immenses mansions que tenen als Hamptons. Les altes jerarquies de la nostra economia són invisibles perquè han desaparegut entre els núvols.
L’excepció són els famosos, que viuen la seva vida en públic. I els defensors de les greus desigualtats citen gairebé sempre els exemples d’estrelles cinematogràfiques i esportives. Però els famosos representen només una petita fracció dels rics, i les estrelles més conegudes guanyen molt menys diners que els barons financers que de debò dominen les capes superiors. Per exemple, segons la revista Forbes, Robert Downey Jr és l’actor més ben pagat dels Estats Units, i l’any passat va guanyar 75 milions de dòlars. D’acord amb la mateixa publicació, el 2013 els 25 principals administradors de fons d’inversió lliures van cobrar una mitjana de gairebé mil milions de dòlars cadascun.
¿És important la invisibilitat d’aquesta gent tan rica? Des del punt de vista polític sí que ho és, i molt. De vegades els analistes polítics es pregunten per què als votants nord-americans no els preocupa més la desigualtat; la resposta és, en part, que no s’adonen de la gravetat del fenomen. I els defensors dels rics s’aprofiten d’aquesta ignorància. Quan la Heritage Foundation ens diu que el 10% de la franja de dalt suporta una cruel càrrega tributària perquè paga el 68% d’impostos sobre la renda, esperen que no ens fixem en la paraula renda ; altres impostos, com el que grava les nòmines, són molt menys progressius. Però també esperen que no ens assabentem que el 10% de dalt de tot rep gairebé la meitat de tots els ingressos i és propietari del 75% de la riquesa del país, i això fa que la seva càrrega tributària ens sembli molt menys desproporcionada.
La majoria de nord-americans diuen -quan els ho pregunten- que hi ha massa desigualtat i que caldria fer-hi alguna cosa: hi ha un suport molt generalitzat a l’augment del salari mínim i una majoria de gent està a favor d’apujar els impostos als de dalt. Però, de moment, la lluita contra la gran desigualtat no ha sigut un tema que hagi fet guanyar o perdre eleccions. Potser les coses continuarien igual si els nord-americans s’assabentessin de la veritat sobre la nostra nova Edat Daurada (el període posterior a la Guerra de Secessió, de la dècada del 1870 al 1890). Però això no ho sabem. L’actual equilibri polític descansa sobre el fonament de la ignorància, i l’opinió pública no té ni idea de com és la nostra societat.