Una cosa és fer servir la llotja del Bernabéu per generar amistats i facilitar contactes que després et poden ser útils en els teus negocis, i una altra és parlar directament amb Zelenski i Putin aprofitant que ets el BFF (best friend forever) del que serà nou president dels Estats Units. Aquesta és una de les moltes diferències entre Florentino Pérez i Elon Musk. Però més enllà dels noms i de les situacions, el que resulta més sorprenent és el salt d’escala en la relació entre el poder econòmic i el poder polític que s’està donant en aquests moments, especialment als Estats Units, però també en altres països, com l'Argentina. Una de les novetats de la campanya de Trump ha estat el protagonisme dels grans noms del negoci tecnològic, com Elon Musk, Jeff Bezos o Peter Thiel (propietari de PayPal i un dels cervells a l’ombra de l’èxit de Trump). En el discurs de Trump poc després que es coneguessin els resultats de les eleccions presidencials, el president electe en va dedicar una part significativa a glossar les meravelles de què era capaç Musk, adherint-se al que la revista Time ja va dir d’ell fa temps: "L'home del futur que amb la tecnologia farà que totes les coses siguin possibles”.
Al llarg de la campanya van ser constants els atacs de Trump al deep state, a les elits i estructures de poder que de manera poc transparent manen i decideixen. I en aquest univers hi incloïa tant les velles elits demòcrates (Clinton, Obama, Biden... i els seus amics i coneguts) com les elits del seu propi Partit Republicà. Per això fuig de referir-se al partit i parla del moviment MAGA (Make America Great Again). Aprofita així a fons els avantatges de les xarxes i de la comunicació digital directa. No cal passar pels intermediaris dels partits. Com ha dit el mateix Musk: “You are the media now”. El missatge és aprofitar els avantatges del món digital per carregar-se velles intermediacions. Airbnb controla apartaments a tot el món sense ser-ne propietari. Uber controla mobilitat sense posseir cotxes. Amazon ven més que cap botiga sense tenir-ne ni una. I així podríem seguir. ¿Cal que un dirigent polític faci servir un partit per arribar al poder, o més val que es refiï del que saben fer i fan Musk, Bezos i Thiel? O, ja directament, que ells converteixin les seves xarxes en la manera de governar el món.
Però en democràcia no es decideixen coses que afectin només el venedor i el comprador. Les transaccions no són un element privat, sinó que tenen efectes universals. Marquen les regles de joc. I no funciona exactament com fa anar Musk la seva empresa X (antic Twitter) o com va fer Bezos prohibint al Washington Post que fes un editorial decantant-se en la contesa electoral presidencial. La política democràtica parteix de la idea que decidir és un afer col·lectiu en què tots participem, de manera indirecta escollint qui decideix per nosaltres i de manera directa havent d’assumir les conseqüències del que finalment s’ha decidit.
Ja no som en l’època en què Mario Conde, Ruiz Mateos o Jesús Gil a Espanya o Berlusconi a Itàlia van voler posar en relleu que si eres un emprenedor espavilat en els negocis també ho podries ser en la política. L’aura d’èxit que aparentment els acompanyava en els negocis podia servir, circumstancialment, per enlluernar a la gent que anava cansant-se de les promeses incomplertes dels polítics. Però després venien el desencís i les conseqüències de confondre un govern amb una empresa. El sistema econòmic ja no és el que era. Els amos de GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), els impulsors de les criptomonedes, els que controlen els grans fons d’inversió juguen una altra lliga. Una lliga global, que escapa als límits decimonònics dels països. Són gent que controla els satèl·lits amb què els països es comuniquen i operen, o gent que pot condicionar les xarxes de distribució o el funcionament del sistema monetari.
Karl Polanyi analitzava esparverat, l’any 1943, en el seu llibre La gran transformació, que ens esperaven tota mena de mals si passàvem del mercat com un dels elements de funcionament de l’economia, a una societat de mercat en què tot –la natura, el treball, les relacions– es mercantilitzés. Ara, veient el que està passant als Estats Units i en altres països, som a les portes de la mercantilització definitiva de la política. Podem mirar de canviar aquesta dinàmica. Però caldrà ser capaços de passar del saber al fer. De fer que les promeses de la democràcia, massa temps incomplertes, puguin anar fent-se realitat. I això exigeix d’entrada un gir en les dinàmiques digitals perquè no siguin només controlades pels nous oligarques. Una presència pública a internet i a les xarxes que garanteixi accessibilitat i control públic. Per avançar en més capacitat de resposta, més aliances socials, més protagonisme civil i noves maneres de fer política.
