BarcelonaEntrar dins el taller-casa de Ricardo Bofill, als peus de l’imponent Walden 7, era una experiència d’aquelles que no s’obliden. L’edifici, una antiga fàbrica de ciment reformada, semblava ben bé l’escenari d’una pel·lícula futurista i allà, en una confluència de línies de fuga, Bofill semblava una mena de monarca altiu que s’havia autoexiliat al seu propi país, on certament no tenia el predicament públic del seu rival i també amic Oriol Bohigas, mort l’any passat als 95 anys, però on sempre va tenir un bon grapat d’admiradors. Uns li valoraven l’audàcia dels seus projectes inicials –"Si un deseo es hermoso / cambia la realidad aún cuando falle", escrivia José Agustín Goytisolo al poema Walden–, d’altres el postmodernisme pal·ladià, que té aquí peces emblemàtiques com el TNC, i finalment, tot i les polèmiques, molts gaudeixen de la gosadia de pintar l’skyline de Barcelona amb un Hotel Vela que, deia, hauria d’haver sigut una mica més alt per guanyar bellesa. La paraula que ell no defugia i va mirar de democratitzar.
