L’intèrpret
Fa dies que el diputat d’ERC al Congrés, Joan Tardà, va fer un tuit entre enrabiat i suplicatori, però en tot cas pontifical, és a dir, amb intenció d’interpretar i ordenar la realitat. En aquest cas es tractava de l’anunci sobre la presència de dues estàtues franquistes en l’exposició Franco. Victòria. República, que s’inaugurarà al Born CCM a l’octubre, tal com es va anunciar a la premsa a començament d’any. El diputat sosté en el seu tuit que “Exposar uns dies al carrer Franco quan hi ha víctimes sense reparació és normalitzar l’anomalia. Si us plau, no ho feu”. Amb posterioritat, el verb banalitzar ha complementat el verb normalitzar. Per tant, el centre de tot és la normalitat i la banalització que significa usar símbols del dictador, encara que sigui per parlar de la impunitat practicada en democràcia.
En realitat, més que un argument és un estirabot atabalat, poc informat, i per aquest motiu gosaria dir, amb tot el respecte, que imprudent i excessiu. Estic segur que mai hauria dit el que ha dit -ni el regidor Bosch, que l’ha seguit, tampoc- si abans hagués reflexionat sobre la qüestió.
Ho dic perquè no s’han adonat que durant anys, el refrescant programa Polònia ha usat l’estàtua eqüestre de Franco de manera compulsiva, i en la meva opinió, encertadíssima. És la mateixa estàtua que a l’octubre s’exhibirà al Born CCM. Tinc present aquell monument eqüestre que en el programa xerrava pels descosits i entrava a totes les cases. ¿El “Si us plau, no ho feu” de Tardà va dirigit potser als productors i realitzadors del programa? El “Banalitzeu, fora!” exclamat pel nostre regidor barceloní, que es queixa que s’utilitzi el patrimoni franquista mentre hi hagi fosses tancades, ¿té present que mentre apareixia l’estàtua eqüestre de Franco al Polònia les mateixes fosses estaven encara tancades? Com és que no es va queixar? No ho retrec pas. Va ser un encert la introducció de l’estàtua en la cultura de consum popular, i gosaria dir que cap víctima es va sentir ofesa tot i tenir Franco i el seu cavall al tresillo de casa. Era “normalitzar l’anomalia” allò? Per a mi, no. Era un exercici de memòria que utilitzava la dictadura i el dictador per parlar de temes del present. Estic segur que tots dos reien molt veient-ho, com jo mateix. Normalitat? Banalització? Ofensa a les víctimes? ¿Parlem de la bandera de Falange que Ricard Martínez, d’ERC i regidor de Gràcia (2003-2007), va penjar pel forat de l’escala de la seu del districte per acompanyar una exposició sobre l’escola en el franquisme, mentre es disparava l’himne del Cara al sol quan pujaves l’escala? No crec pas que ofengués cap víctima. Normalitat? En parlem?
La normalitat és un parany, perquè no existeix. Mai existirà. Ni aquí, ni a Alemanya, ni a l’Argentina, ni a Laos, ni enlloc. Quan s’hagi jutjat i empresonat el darrer dels botxins, ¿serà aleshores que existirà la normalitat? És això el que ens diuen? No hi ha menyspreu ni dany moral més gran per a les víctimes i la societat que aquest plantejament. El necessari processament i condemna d’un botxí i una deguda compensació econòmica acompanyen però no liquiden heretatges ni cicatrius. Aquest seria el pitjor resultat. Què s’està dient? ¿Que quan s’obrin les foses, es compensin més adequadament les víctimes i s’empresonin els botxins tindrem la normalitat? ¿Aleshores podrem utilitzar el patrimoni simbòlic dels botxins? ¿Aleshores sí perquè s’haurà normalitzat el dolor? ¿Farem el “punt final”? Les paraules que el canceller alemany Gerhard Schröder va pronunciar el 10 de maig del 2005 sobre la responsabilitat alemanya en el genocidi són per a mi exactes: “La gran majoria dels alemanys d’avui no tenen cap responsabilitat en l’Holocaust. Però senten una responsabilitat particular. El record de la guerra i del genocidi forma part de la nostra vida. Per a alguns, aquesta part és feixuga de carregar. Però no canviarà res: aquest record és una part de la nostra identitat.”
La normalitat no existeix, és tan sols un recurs retòric. I tanmateix al nostre país, a Espanya, a Europa, s’ha utilitzat i se segueix utilitzant el patrimoni de l’escultura monumental de les dictadures per enriquir el coneixement dels límits que té la democràcia. Són tants... Sánchez Castillo exhibint una intervenció al iot Azor, en el qual van navegar Franco, el president Felipe González i Joan CarlesI... per estiuejar. Potser Tardà la va anar a veure i no m’estranyaria que li hagués agradat, com a mi. Al capdavall hem compartit, ell i jo, inquietuds i neguits memorials quan parlàvem del Valle de los Caídos, fa anys. La instal·lació de l’ Azor es va fer a l’espai Matadero, de Madrid, i era excel·lent, tant de bo vingués un dia a Barcelona. O el conjunt escultòric Spitting leaders, creat pel mateix autor en un estany del parc Borély, de Marsella, amb motiu de la seva capitalitat cultural, i en què els caps de Lluís XIV, Stalin, Hitler i Franco es llancen aigua per la boca els uns als altres. El projecte va ser seleccionat en un concurs internacional per l’Ajuntament de Marsella. (França normalitzada? Sense obrir els arxius de la Guerra d’Algèria, normalitzada?) El mateix pretén Memento Park, als afores de Budapest, en reunir l’estatuari de la dictadura soviètica com un element de reflexió ètica; o l’exposició Tiran(i)a, celebrada al CCCB l’abril del 2002. Hi ha més exemples, el de Rudolf Herz, posem per cas, i el seu Lenin on tour, exhibit pels carrers de quinze països europeus. Hi ha tants exemples, hi ha tanta riquesa en aquest camp...
Tanmateix, em pregunto si és adequat erigir-se en intèrpret dels destinataris donant per descomptat que se sentiran ofesos, imposant què ha de ser recordat i què no, què els plau i què no, com si fossin clients puerils.
Una política pública de memòria no ha de ser això, no ha d’establir la memòria com un deure, com un imperatiu, com succeeix a França amb les lleis de memòria, tan negatives. Ben al contrari, lluny de considerar la memòria com un deure, l’entenc com un dret, un dret civil que l’administració ha de garantir i regular perquè tots els que vulguin tenir accés a la construcció de la imatge del passat ho puguin fer, si volen. L’exposició es fa perquè els ciutadans puguin decidir, sense intèrprets, si els hi és útil. En lloc del “No ho facis” un punt amenaçador, potser cal suggerir un “Si us plau, respecte”.
