Hi ha una pàgina web, How Rich Am I?, on si hi poses els teus ingressos anuals nets et diu quin és el teu nivell de riquesa respecte a la població mundial. Per exemple, si dius que vius a l’estat espanyol i tens unes entrades de 22.000 euros després d’impostos, sense ningú (cap fill o pare) a càrrec, el resultat és que formes part del 3,5% dels més rics del món. Si amb el mateix sou dius que a casa sou dos adults (la parella no té ingressos) i un fill, encara estàs entre el 13% més ric. És probable que el cost de la vida de cada lloc no estigui prou ponderat, però així i tot fa impressió. Malgrat les crisis i el malestar, malgrat que la classe mitjana s’estigui encongint i creixin les diferències internes, els occidentals tenim un nivell de vida i una seguretat envejables si ens comparem amb països com l’Índia (el més poblat del planeta) o amb continents com l’Àfrica. Som uns privilegiats, cosa que no impedeix que es pugui i s’hagi de reclamar una millor distribució de la riquesa en la nostra societat, on l’ascensor social ha deixat de funcionar per a molta gent i hi ha bosses de pobresa i marginalitat enquistades, tal com va explicar fa uns dies Mònica Bernabé des del barri badaloní de Sant Roc.
Però el món s’ha fet petit i, per tant, també és pertinent comparar-nos amb la humanitat sencera. Podem viatjar arreu i tenim accés a informació prou precisa sobre el que passa a l’altra punta del planeta. No hi ha excusa per no saber, per ignorar. Sabem que fugint de la misèria arriben milers d’immigrants a la fortalesa europea i sabem que molts moren pel camí. Aquesta setmana, al sopar solidari de la Fundació Pere Tarrés, l’Ismael Tiguissan, de 22 anys, va explicar entre llàgrimes el seu periple des que amb 13 anys va marxar de Guinea Conakry: en 3 anys va recórrer 5.364 quilòmetres. Avui viu en un pis amb un amic a Mataró i treballa de lampista.
La globalització ens ha fet ciutadans del món i posa cada dia en contradicció, per a qui ho vulgui veure, el nostre benestar. Però costa renunciar-hi, esclar. Tots creiem que hi tenim dret i que ens l'hem guanyat. I això també és veritat en la immensa majoria de casos. Ens comparem, esclar, amb els que tenim més a prop i aspirem a millorar la nostra situació econòmica, a progressar, a assegurar el futur de la nostra família, una pulsió ben natural.
En realitat, ben poca gent es considera rica i, per descomptat, ningú que ingressi 22.000 euros a l’any. Tampoc algú que n’ingressi el doble. Sempre hi ha un ric més ric. I sempre tindrem l’exemple obscè dels superrics (atenció!: ara n’hi ha que reclamen pagar més impostos, com els britànics d’In Tax We Trust). D’una banda, la riquesa ens enlluerna i, de l’altra, ideològicament i moralment està mal vista: batega en el nostre subconscient una barreja de cristianisme i marxisme, tot i que hem anat perdent tant la caritat/solidaritat del primer com l’esperit transformador del segon. Potser els lectors més grans recorden "la bona obra" diària que calia fer antany. Avui preferim considerar-nos víctimes del capitalisme global tecnològic i monopolístic, que certament està afeblint els poders públics que l’havien matisat i limitat (keynesianisme i estat del benestar). La caiguda de l’URSS, contrapès ideològic, no va portar la fi de la història, però sí que va deixar pas al neoliberalisme, que avui campa alegrement també per Rússia i fins i tot per una Xina que ha fet el salt a un capitalisme dictatorial d’estat.
Però tot això no obsta perquè estiguem entre els rics del món. Arregla res, saber-ho? Una mica. La mateixa pàgina web How Rich Am I forma part de la campanya Giving what we can. Per als desconfiats, encara hi ha una pàgina més –diguem-ne– eficaç per fer arribar diners a qui ho necessiti: GiveDirectly. I pel carrer ja hi ha captaires que tenen Bizum. Entre nosaltres, el món de la solidaritat fa dècades que està ben organitzat i ple d’iniciatives, amb un lluitador tercer sector (entitats socials sense ànim de lucre). Siguem rics o no, no hi ha excusa per no ajudar els que no ho són gens.
