La revolució postislamista

L’islamisme ha mort”, afirmava el mes passat Said Ferjani, un dels dirigents de l’ala progressista d’Ennahda, el principal partit islamista tunisià, mentre fèiem un cafè en un hotel. Ferjani, representant de la línia dura que en el passat va maquinar un cop d’estat contra el règim del president Zine El Abidine Ben Ali, es mostrava optimista quan explicava la transició històrica que estava a punt d’emprendre el seu partit.

El corrent de què ell forma part s’havia posat d’acord amb la direcció del partit per aprovar una sèrie de resolucions que no només renovarien la imatge d’Ennahda, sinó que també trencarien amb la tradició de l’islam polític iniciada amb els Germans Musulmans, el partit fundat a Egipte a finals dels anys 20. Segons Ferjani, l’islamisme resultava útil durant la dictadura de Ben Ali, quan “la nostra identitat i raó de ser” estaven amenaçades per un estat autoritari. Ara que Ennahda participa en una política de partits lliure i legal gràcies a la nova Constitució -que va ajudar a redactar- i competeix pel lideratge nacional, l’etiqueta d’islamista ha esdevingut un inconvenient més que no un avantatge.

Rached Ghannouchi, cofundador i líder del partit, es va mostrar més circumspecte quan el vaig entrevistar a casa seva. Es va regirar incòmode quan li vaig preguntar si creia que l’islamisme havia mort. “Jo no ho diria així”, va contestar. Però va rebutjar l’etiqueta d’islamista: “No veiem cap motiu per diferenciar-nos dels altres musulmans”. Tant Ghannouchi com Ferjani prefereixen la paraula islamodemòcrates -que deliberadament estableix una analogia amb els partits democristians de l’Europa Occidental- per descriure la seva nova identitat postislamista.

El compromís explícit de Ferjani amb els principis de llibertat i igualtat és el que el converteix potser en el polític postislamista més destacat del món àrab sunnita. Tot i que es considera conservador i elogia els valors familiars, Ferjani diu que per a ell la sexualitat, l’orientació sexual i la identitat de gènere -incloent-hi els temes relacionats amb els transgèneres que ara preocupen els Estats Units- pertanyen a l’esfera privada i personal i, per tant, les autoritats estatals o judicials no hi han de dir res. És partidari, també, de la neutralitat de l’estat en matèria religiosa. Equipara la llibertat religiosa amb la llibertat de consciència, i creu que els agnòstics i els ateus han de tenir els mateixos drets civils que els monoteistes.

Com era previsible, Ghannouchi també va ser més cautelós sobre aquesta qüestió en la nostra entrevista. Va advocar per la igualtat entre els musulmans de totes les branques, cosa que -una mica a contracor- va fer extensiva als cristians i jueus, i va parlar amb to legalista de garanties constitucionals per als ateus i agnòstics.

Al congrés d’Ennahda del mes passat, els 1.200 delegats van aprovar gran part dels canvis radicals del partit que demanaven els seguidors de Ferjani i la direcció liderada per Ghannouchi. La mesura més important és la que els eximeix del deure de la dawa, el proselitisme dels valors islàmics. Aquest pas els converteix en una organització exclusivament política, sense cap missió religiosa declarada, cosa que representa un trencament radical amb la tradició dels Germans Musulmans, de la qual va sorgir el moviment Ennahda.

A Tunísia i a tot el món àrab, els progressistes, els laics i els crítics de l’islamisme són encara escèptics sobre aquest canvi. Més d’una vegada a Tunis he vist com la idea de la nova Ennahda provocava grans riallades entre prominents oponents polítics. Estan a favor del diàleg i la cooperació amb aquest partit, i fins i tot de la formació d’una coalició, però els sembla impossible prendre’s seriosament aquesta declaració postislamista.

És cert que molts líders del moviment no s’han reconciliat del tot amb la idea de deixar enrere els plantejaments dels Germans Musulmans. Després de la revolució del 2011, que va contribuir a portar Ennahda al poder, el partit semblava decidit a aferrar-s’hi a qualsevol preu, fins que va arribar un moment crític, el 2013, en què el govern egipci del president Mohammed Mursi, dels Germans Musulmans, va ser derrocat per un aixecament secundat per l’exèrcit. En veure la caiguda del seu homòleg egipci, Ennahda es va afanyar a protegir-se: va cedir el poder i va fer una sèrie de concessions.

Aquesta experiència, sumada des de fa poc al realisme sobre les escasses simpaties que entre la majoria de tunisians desperta un govern declaradament islamista, va donar peu a aquest projecte de canvi d’imatge. No hi ha dubte que tot plegat forma part dels plans d’Ennahda per tornar al poder al cap d’un temps.

Però la sinceritat d’aquesta transformació no té gaire importància. Ennahda ja no és un moviment clandestí ni una societat secreta. És un partit polític legal que lluita pel poder en l’incipient sistema constitucional democràtic de Tunísia.

Aquesta ha sigut sempre, en la pràctica, l’evolució més probable de l’islamisme. Mai hi haurà una epifania en què els islamistes autoritaris de la vella escola, en un moment d’inspiració suprema, es convertiran en conservadors demòcrates en un tres i no res. Ha de ser una transició contextual i desordenada, impulsada principalment per la persecució del poder en un món àrab on predominen uns musulmans que, tot i ser molt devots, encara desconfien dels defensors de l’islam polític.

El que els crítics i partidaris d’Ennahda han d’entendre és que en una democràcia el que compten són les paraules i les obres públiques, no els pensaments secrets. Encara que la nova definició d’islamodemòcrates sigui un estratagema cínic, el partit haurà de seguir aquest camí per arribar al poder en una societat que no accepta l’islamisme de la vella escola. Ennahda ha d’esdevenir el partit dels islamodemòcrates.

El futur de l’islamisme als països musulmans de tot el món està lligat al desenvolupament de la nova imatge d’Ennahda i a la supervivència de la nova Tunísia.