El poder de la revolució no-violenta
Els últims mesos hem viscut respostes ciutadanes no-violentes davant l’embat d’un Estat que continua intentant establir un discurs únic i que utilitza la imposició i la violència, metamorfosant-la de mil maneres i des de mil posicions diverses.
Empresonaments de líders polítics, de líders socials pacifistes, atacs a la llibertat d’expressió, acusacions desproporcionades davant la desobediència civil... són atacs violents reiterats contra formes no-violentes de fer front a un conflicte.
No obstant això, cada cop més estudis (com Why civil resistance works. The strategic logic of nonviolent conflict, d’Erica Chenoweth i Maria J. Stephan) apunten que, comparativament, els moviments no-violents resulten més eficaços i exitosos que les campanyes violentes, esteses i naturalitzades.
L’acció no-violenta neix de la gent i es construeix sobre la transformació individual, que passa per una reflexió crítica que finalment és col·lectivitzada. Aquesta revolució interna deixa una empremta tan profunda que esdevé irreversible, i que quan se socialitza es multiplica de manera exponencial. Aquest ha sigut el cas d’algunes de les grans transformacions socials, com ara la conquesta dels drets de les dones, dels drets civils, dels drets laborals o del moviment d’alliberament LGTB, entre altres.
La resposta pacífica davant del conflicte descol·loca el violent, perquè no coneix aquest altre llenguatge ni és conscient del seu gran potencial. L’opressor segueix imposant-se i, davant la pèrdua de poder, davant les esquerdes en l’ statu quo, agredeix amb més virulència. Aquí és on, com en el cas de la violència masclista, l’agressor esdevé més cruel, lesiu i criminal: quan el risc de la situació és elevadíssim perquè les regles del joc que havia imposat ja no són respectades i el seu món, construït sobre la por, es comença a ensorrar.
Quan qui ha sigut oprimit durant molt temps decideix perseguir la llibertat, l’objectiu esdevé tan poderós que esmicola la por que el limitava. Per molts atacs que rebis, quan perds la por ja has vençut. En canvi, ser al tauler de la guerra és l’única solució per als violents, que en la dialèctica de la no-violència se senten indefensos i perduts.
En l’estratègia de la no-violència, col·lectivitat i paciència són claus. Segons diversos estudis, la no-violència és un procés quatre vegades més llarg que els processos violents, però al mateix temps es tracta d’estratègies més inclusives en termes de gènere, edat, classe social, origen, etc. I, finalment, són estratègies també més eficaces, en tant que el fenomen de la dispersió, la coneguda taca d’oli, es fa imparable i esdevé un espai compartit i participatiu.
Tothom té la capacitat de resistir de forma no-violenta i pacífica, però la mirada tirànica del poder sempre ha intentat diluir i menystenir aquests moviments socials. En la nostra societat, els conflictes armats, els episodis bèl·lics i els seus herois són els que copen pàgines i celebracions. Per contra, les gestes del pacifisme i de la desobediència civil, i dels canvis socials que han aconseguit, sovint són relegades a l’anècdota. Tot i l’atenció dedicada a figures com Martin Luther King, Gandhi, Rosa Parks o Lev Tolstoi, la desproporció en l’espai i la importància que se’ls ha atorgat és evident i preocupant. Aquestes persones representen les respostes civils disruptives i no-violentes que van enfrontar la desobediència civil a un sistema que imposava lleis que maximitzaven la injustícia; representen moviments alimentats per la força pacífica de la gent que van conquerir molts dels drets de què gaudim avui dia. Cal, doncs, ser conscients i conèixer la veritable importància històrica, política i social de les accions no-violentes i la desobediència civil per construir un altre model de convivència des de la llibertat i el pacifisme.
Per això també és clau visibilitzar les accions de resistència pacífica davant dels atacs violents constants com una manera d’interpel·lar i corresponsabilitzar aquelles persones que durant molt temps han optat pel silenci. Perquè, davant la violència, el silenci és complicitat.
Les estratègies de l’acció no-violenta són diverses i poden tenir impacte social, econòmic, polític... Requereixen creativitat i valentia teixida en una estratègia comuna. Perquè el pacifisme s’alimenta de perseverança (temps) i col·lectivitat (base social). I és que el moviment de la gent, saber-nos i sentir-nos part, és d’un potencial infinit.
La desobediència civil no és perillosa, el que és perillós és ser obedient a un sistema imposat que ataca la democràcia, els drets i les llibertats.
Seguirem caminant sense por, tossudament plegades cap a la llibertat, mentre treballem perquè la violència mori per si sola com a forma desfasada de resoldre conflictes. I escoltarem com l’obsolescència programada dels sistemes de poder violents ja ha iniciat el seu compte enrere.
