El món està revoltat. La tardor demana molt més que un canvi de temps. Els temps han de canviar de debò.
Mahsa Amini, una dona kurda de 22 anys, va ser arrestada a Teheran per la “policia moral” perquè no portava correctament el vel islàmic. Traslladada a la comissaria per aquest delicte criminal, va morir tres dies després en un hospital. Les autoritats han atribuït la causa de la mort a problemes de salut. La família està convençuda que les agressions que va rebre de la policia són el que la va matar. Mahsa Amini no tenia cap problema de salut: tenia un problema amb la seva llibertat. Com totes les dones de l’Iran. I com tants homes, que s’han afegit a la revolta que han iniciat elles arran d’aquesta mort. Ja no poden més. Les noves generacions volen aires nous. Volen l’aire que es mou pels seus cabells deslligats i ho manifesten. Encara que s’exposin a les pallisses d’una autoritat que sempre s’exerceix amb la mateixa brutalitat. El terror topa un dia amb el coratge.
És emocionant veure com s’han plantat. Perquè el seu PROU és d’una valentia espectacular i encoratjadora. El seu PROU és el soroll que necessita un món presidit per homes que imposen la violència en totes les seves formes, a tots els gèneres. El seu PROU és l’esperança de no viure eternament sotmeses. La revolta de les dones iranianes és espectacular. Tant com el silenci institucional del nostre país al voltant d’aquests fets excepcionals. ¿Ens queda massa lluny, l’Iran? ¿Ens queda massa lluny tot el que es fa i s’ha fet en nom de les religions? ¿Ens queda massa lluny per posar-nos al costat de les oprimides? Per què sentim més simpatia per uns russos que no volen anar a la guerra que per unes iranianes que volen viure en llibertat? Aquesta revolució feminista ha de tenir tot el nostre suport, empàtic i efectiu. També la que fan els homes i les dones que es neguen a participar en una guerra i són reprimits per un altre govern autoritari. El PROU és global. Pel PROU es comencen a canviar els temps que ens diuen que ens han tocat viure.
Durant aquests dies les xarxes s’han omplert de vídeos de dones valentes que cremen hijabs al carrer i mostren els cabells sense vel en senyal de protesta. No és nou. Ja fa temps que aquestes dones es rebel·len contra les normes imposades pel règim instaurat el 1979, en una altra revolució en què van participar amb esperança mentre feien caure la monarquia. Quan la nova llei islàmica els va imposar el vel també van sortir a manifestar-se. Aleshores van ser reprimides pel govern i l’oposició. No era un bon moment per protestar. És el destí patriarcal que se’ns ha imposat arreu a les dones: sempre hi ha temes per sobre dels nostres drets. Els drets dels homes, per exemple. Estem acostumades a ser les primeres a rebre i les últimes a sortir-nos-en. Els nous temps demanen nous paradigmes. ¿Ens en sortim tots junts per una vegada?
La mort de Mahsa Amini és una altra mort tristíssima causada per un règim que sotmet la població a unes normes estrictes, masclistes i radicalment oposades a les ganes de viure d’una societat. Durant les protestes ja hi ha hagut més morts que acompanyen la Mahsa Amini a la tomba. Morts en una lluita que no s’acaba mai. Passen els segles i defensar la llibertat continua sent una manera de jugar-te la vida. Passen els segles i les religions continuen mostrant més inconvenients que beneficis i, curiosament, totes tenen les dones en el punt de mira principal. Que cadascú es posi al cap el que li sembli però, sobretot, que s’ho posi perquè vol. Com les dones iranianes que han decidit ser lliures.
