La revolta dels ‘armilles grogues’
PeriodistaFRACTURES. Emmanuel Macron viu la pitjor confrontació social dels últims anys a França. Són protestes heterogènies, d’un atipament generalitzat, que podia saltar en qualsevol moment, per qualsevol espurna. França es revolta contra l’anunci d’un nou impost que encarirà els carburants, mentre la Gran Bretanya s’esquinça per intentar trobar una sortida al Brexit. Fractures territorials i socials agreujades per la desconfiança política.
L’escriptor britànic David Goodhart assegura en el seu últim llibre que l’eix esquerra/dreta ha estat substituït per una nova línia divisòria -ell en diu, en anglès, anywhere/somewhere - entre els globalistes, “formats i mòbils”, i els que se senten arrelats a un territori.
La revolta dels armilles grogues és una protesta de classes mitjanes de la perifèria francesa contra els costos d’una transició ecològica feta a mida -al seu entendre- d’una classe urbana que els imposa uns canvis socials que els fan sentir desprotegits.
Politòlegs i sociòlegs francesos porten gairebé vint anys parlant de l’evolució d’aquest sentiment d’abandonament. Els havien anomenat “la França dels marges”, la dels “invisibles”. Són tots aquells que el 2005 van votar contra el projecte de Constitució europea per massa neoliberal i una dècada més tard votaven a favor del Front National de Marine Le Pen.
RESPOSTES. Emmanuel Macron ha equiparat els armilles grogues amb el descontentament populista, ho compara amb el Brexit i assegura que no cedirà davant la “demagògia”. Però més del 80% dels francesos donen suport a la protesta, segons l’enquesta publicada fa uns dies pel diari Le Figaro.
L’arrogància macronista contra una “ira legítima” -com ell mateix reconeix- que li reclama canvis urgents ha de començar a donar respostes. Dues setmanes després, la revolta s’estén i es fa més violenta. L’extrema dreta hi busca rèdits electorals.
“No es pot governar contra el poble”, ha advertit el centrista François Bayrou. Macron va arribar al poder oferint-se com a alternativa a un sistema polític desacreditat i escleròtic. El líder del moviment En Marxa va aconseguir la presidència, però el sentiment antiestablishment ha quedat en una bona part de França, que ara el veu com el president dels rics.
DESCONNEXIÓ. El desencantament amb la transformació política i econòmica d’Europa s’ha estès arreu de la Unió. És un sentiment compartit que trascendeix lògiques nacionals: perifèries europees -no necessàriament geogràfiques- que viuen de prop el declivi demogràfic a la UE i les disparitats de riquesa per càpita; que desconfien de les xarxes clientelars construïdes en els processos de democratització d’alguns estats membres i tolerades per la resta de socis comunitaris.
És el mateix Macron qui va tirar de retòrica bèl·lica per advertir que les pròximes eleccions a l’Eurocambra del maig del 2019 es poden convertir en el camp de batalla de la “guerra civil europea” en matèria de valors que ja hi ha oberta. La degradació política i social va erosionant els principis de confiança compartida sobre els quals es construeix la convivència.
Els Estats Units passen per un dels millors moments econòmics en molt de temps. La segona recuperació més llarga en tota la història, diuen els experts. I, malgrat tot, el 60% dels nord-americans estan insatisfets amb com van les coses al país, segons una enquesta que acaba de publicar Gallup.
És la desconnexió entre realitats i expectatives; entre la verdor de les xifres macroeconòmiques i la redistribució real dels beneficis; entre el dret a la mentida que s’exerceix, cada vegada més, en la política i el dret a dissentir d’una ciutadania cada cop més escèptica.