Reviure el cop d’estat del 23-F

Entre la programació especial de TVE per commemorar el 40è aniversari del cop d’estat del 23-F la cadena va plantejar una idea televisiva molt senzilla però d’una potència comunicativa indubtable. A les 18.23 h, exactament a la mateixa hora en què el tinent coronel Antonio Tejero irrompia a l’hemicicle del Congrés de Diputats aquell 23 de febrer del 1981, el canal informatiu 24h emetia les imatges íntegres de la gravació de l’intent de cop d’estat. Es tracta d’un enregistrament d’uns trenta minuts pràcticament inèdit. Permet reviure aquell moment de manera íntegra quatre dècades més tard. Malgrat que són molts els ciutadans que recorden haver-ho vist en directe per la tele aquell mateix 23-F, això no va passar mai. Aquell dia TVE no tenia previst emetre en directe la votació de la investidura de Calvo-Sotelo i, per tant, no va retransmetre el cop d’estat mentre s’estava produint. Però sí que el va enregistrar i l’endemà, el dia 24 al migdia, quan ja se sabia que l’aixecament militar no havia prosperat, la cadena va oferir íntegrament aquesta mitja hora de gravació. Des d’aleshores mai més s’havia emès per televisió tal com ho vam tornar a veure aquest dimarts.

Els primers minuts, els de l’entrada de Tejero, el “¡Quieto todo el mundo!”, la ràfega eixordadora de trets, els diputats ajupint-se sota les butaques i l’enfrontament i resistència de Gutiérrez Mellado, no sorprenen tant perquè és el fragment que després més s’ha repetit als mitjans de comunicació. El silenci de després, un cop Tejero abandona l’hemicicle i es queden els militars vigilant, és la part més insòlita. El temps es dilata i el clima tens traspua una incertesa molt estranya i inquietant. A poc a poc els diputats tornen a asseure's i s’allarguen gairebé vint-i-cinc minuts de no res. Se senten estossecs i tothom es manté immòbil al seu lloc. Els mitjans de comunicació han fragmentat aquell esdeveniment seleccionant, amb criteri informatiu, els moments que hi ha acció. S’ha distorsionat i accelerat la realitat d’aquell dia. Veient ara aquella mitja hora íntegra, el 23-F adquireix una dimensió d’avorriment sinistre. Un suspens agònic molt llarg. L’espera de ves a saber què. Fins que un militar puja al faristol: “Buenas tardes. No va a ocurrir nada, pero vamos a esperar un momento a que venga la autoridad militar competente para disponer lo que tenga que ser y lo que él mismo diga a todos nosotros. Estén tranquilos. No sé si esto será cuestión de un cuarto de hora, veinte minutos o media hora. Me imagino que no más tiempo. Y la autoridad que hay competente, militar por supuesto, será la que determine lo que va a ocurrir. Por supuesto no pasará nada. O sea que ustedes tranquilos”. I després algú mou la càmera i només grava els abrics d’uns periodistes que marxen passant per davant de l’objectiu. El cop d’estat no va ser com sembla en els reportatges. I és la prova que, malgrat molta gent cregui haver vist aquell cop d’estat en directe, no va ser així. Perquè ningú parla d’aquesta sensació que, aparentment, a la tele i a l’hemicicle no hi passava res. 

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió