ABANS D'ARA
Opinió05/11/2024

Una revisió coratjosa d’Eugeni d’Ors, ‘Xènius’ (1928)

Peces històriques

Carles Soldevila
i Carles Soldevila
Tria del catedràtic honorari de la UPF i membre de l'IEC

De dues columnes de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a La Publicitat (19/20-X-1928). Aquesta tardor ha fet setanta anys de la mort d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954). Durant quinze anys va fer una secció diària a La Veu de Catalunya. Autor de prestigi arreu en crítica d’art, en periodisme científic i pel seu genuí estil irònic, però bescantat aquí per la seva vel·leïtat ideològica.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1r. Josep Capdevila, a La Nova Revista, ha començat una revisió de l'obra de Xènius. Ningú més indicat per fer-la. Capdevila va ser el darrer dels seus fidels, i no el va abandonar fins que no el veié navegar sense govern, a la deriva, en una mar de claudicació i feblesa. En realitat no va ser Capdevila qui va deixar Xènius, sinó aquest el que va separar-se d'aquell, tot deixant-lo amb l'espasa als dits... "La vigília mateix de la caiguda d'Eugeni d'Ors –diu Capdevila– encara quasi tota la premsa n'acollia elogis ditiràmbics; la vigília d'un deshonor injust i d'un moment calumniós encara tot era honor i falagueria. Però el dia de la caiguda, la mateixa premsa acollia inconscient la insídia calumniosa". És ben exacte i esgarrifós. En aquell moment va restar enterament al descobert la petitesa i la falta d'independència del nostre món político-literari. Si fa no fa, silenciosament, es va fer passar un home de l'apoteosi a l'oblit. Això és greu; té un regust inquisitorial que revolta. Execucions d'aquesta mena sols poden tenir lloc enmig d'una cridòria folla, en ple debat públic. La Catalunya de 1920, amb totes les seves aparences, no era un país normal. Qui sap si des d'un punt de vista exclusivament intern, exclusivament ètic, resultarà que és més normal la de 1928! [...] El públic comença a comprendre que allà on no hi ha diversitat de parers, mantinguts per diversitat de forces, no hi ha llibertat intel·lectual, ni llibertat de cap mena. [...] 2n. El mal venia de lluny. Gent disconforme, rabiosament disconforme, amb les doctrines de Xènius varen passar-se la vida amenaçant: "El dia que m'hi posi no en restarà una pedra d'aquest edifici ridícul"; "És un sofista... Amb un sol article el deixaré anorreat el dia que vulgui"... Però passaven dies, i ni l'humanista diletant, ni el bibliòfil diplomàtic, ni el teòleg tonsurat, ni el demòcrata encès, realitzaven cap de llurs amenaces. L'autoritat de Xènius entre la joventut no feia sinó créixer. Tots els que som deu o dotze anys més joves que ell n'hem experimentat la influència en l’hora indecisa dels començaments. ¿Influència odiosa? Fet i fet influència legítima, puix que no estava contrarestada ni combatuda per cap home d'un talent, d'una cultura i d'una tenacitat semblants. No podíem triar. Si Xènius podia impunement fer passar una filosofia herètica en un diari que no ho era, si podia invocar, barrejades, les Liaisons dangereuses i La introduction a la vie dévote de Sant Francesc de Sales, si podia empeltar a un moviment reivindicatiu unes idees poc aptes per a realitzar-lo, és perquè la Catalunya de l'avant-guerra era curiosament poruga i voluminosament inculta. Hi havia massa poca gent que conegués aquell rengle d'autors que Xènius feia anar en doina. L'empenta que aparentment es despenia en el debat polític, no es trobava, ni aparentment, en el debat intel·lectual. [...] Mancava la veritable guerra civil de l’esperit, que és l'essència de tota república viva. És per això que va ser possible el cas Xènius, i que hem hagut de ser, si fa no fa, els mateixos que en patírem la influència els que, després de liquidar el nostre problema íntim, ens hem atrevit a revisar la qüestió de cap a cap.