Reviscola, Tio Canya!
El cap de setmana passat vaig escoltar una entrevista telefònica que l'admirat Ferran Torrent va concedir a un diari digital. La seva anàlisi de la corrupció a l'estat espanyol i, especialment, al País Valencià, hi apareixia, com sempre, lúcida i entenedora. I els seus exemples sobre "l'orgia disparatada " que ha provocat paradoxes com que l'escriptor, igual que tanta altra gent, comprés un pis fa nou anys, se li doblés de preu en ben just 24 mesos i avui no l'hi vulguin ni regalat, eren impecables i -permeteu-me la broma- impagables.
Ploure sobre mullat. En un altre moment d'aquesta conversa, el novel·lista demanava a Oriol Junqueras que Esquerra Republicana no es presentés a les eleccions al País Valencià i que tingués "relacions de respecte amb Compromís". Sense amagar la seva militància en aquesta coalició, a la qual totes les enquestes auguren un creixement important tant a causa de la pèrdua de suports de PP i PSPV com, sobretot, a la bona feina feta en els darrers temps, Torrent insistia a enviar el concepte de Països Catalans al bagul dels records. Un tema que, a més del partit republicà, també hauria d'afectar la CUP i CDC, ja que no oblidem que el partit d'Artur Mas, a banda del Principat, també té una presència activa a la Catalunya del Nord i a la Franja de Ponent.
Els mals del catalanisme. Per reforçar la demanda a Junqueras, en la mateixa entrevista telefònica, Torrent es tornava a reafirmar en el fet que "el catalanisme, al País Valencià, històricament ha fet mal". I aquí és on crec que el pare del gran Butxana es passa de frenada. Certament, si només fos una opinió aïllada, el tema no passaria d'anècdota, però el cas és que, en els darrers temps, aquestes reflexions s'han anat repetint més que l'all, i no només en boca de Duran i Lleida. En aquest sentit, jo sóc dels que pensen que l'autocrítica, a més de bona, és necessària. Però una altra cosa molt diferent és aquesta mena d'autoflagel·lació permanent en què estem instal·lats. El catalanisme, evidentment, ha comès errors al País Valencià. Com també n'ha comès el valencianisme polític que diu que defensa Torrent. Però d'aquí a haver fet mal hi ha una diferència tan gran com l'existent entre la platja del Manzanares i la de la Malva-rosa.
Germanies i Nova Planta. No va ser el catalanisme qui va provocar la castellanització de les elits valencianes a partir dels primers anys dels segle XVI, ni qui va reprimir les Germanies. Tampoc qui va cremar Xàtiva i Vila-real ni qui va castigar els valencians amb el decret de Nova Planta del 1707. Tampoc no ha estat el catalanisme qui ha fet que la burgesia valenciana hagi viscut des del segle XIX d'esquena al seu propi país, ni qui va bombardejar València durant la Guerra Civil. Ni és el catalanisme qui impedeix que milers i milers de xiquets puguin estudiar en la seva llengua, i encara menys qui ha convertit València en un dels territoris amb més corrupció d'Europa.
Diferències de ritmes. No, no són els catalanistes els lladres que van entrar per Almansa, com va cantar abans-d'ahir a Barcelona el grup valencià Al Tall en un concert memorable que ens ha tornat a recordar quantes coses tenim en comú -de passat, de present i, per què no, de futur- els habitants del nord i el sud del Sénia. Amb el màxim de respecte, conscient que els ritmes dels uns i dels altres han estat i continuen sent diferents, i radicalment convençut que els valencians del futur seran només allò que vulguin ser, jo sóc un pallarès que se sent a casa seva tant a la Mequinensa de Jesús Montcada com a la Sueca de Joan Fuster, tant als Prats de Molló de Josep de la Trinxeria com a l'Alboraia de Joan Baptista Basset, tant a la Xàtiva de Raimon com a la Vilafranca de Bonany de Tomeu Penya. En definitiva, sóc dels que, partint d'un profund respecte cap a l'escriptor de Sedaví, estan més d'acord amb una frase d'un altre Torrent, Vicent, membre del grup Al Tall i pare de l'imprescindible Tio Canya. Només fa unes hores que, a L'Auditori, ens ha explicat que "va ser a Barcelona on vam descobrir la veritable dimensió de la nostra nació".