Revictimització: per què sempre nosaltres?
Als anys 80, quan vaig començar a sortir sola de nit, tenia, a banda de la limitació horària, un costum i una norma: l’un era baixar de l’autobús amb les claus de casa a la mà per evitar la microaturada rebuscant al fons de la bossa davant del portal, i l’altra era que si s’havia fet tard i agafava un taxi sola, havia de demanar a algú de la colla que s’anotés el número de la matrícula per si em passava res. ¿Quina por hi havia instal·lada en les mares (sobretot elles) de l’època perquè circulessin amb normalitat consells com aquests? Que ens perdoni el col·lectiu de taxistes, mai no em va passar res, era fruit d’una por inveterada, secular, que voldríem més erradicada del que ho està en realitat. “La por guarda la vinya”, deien a casa meva. Per què aquesta por? A què, aquesta por? És una por a la por, a tanta com n’hem passada les dones històricament, i és una por que avui en dia m’horroritza que continuem passant. La por guarda la vinya i també és una poderosíssima estratègia per a l’autocensura.
Crec que vaig començar a escriure aquest article al mes de maig, quan va saltar la notícia que en algunes discoteques s’oferien taps per als gots per protegir les begudes de les noies davant de possibles atacs de persones que hi afegissin alguna substància química sense el seu consentiment que pogués derivar en una pèrdua de control sobre la voluntat o una agressió de qualsevol mena. No hi donava crèdit. ¿Això és tot el que som capaços de fer com a societat? Posar un tap sobre el got de les dones? Actuar sobre la víctima i no sobre els agressors? Sí, ja sé que davant d’un atac el primer que cal garantir és la seguretat de la víctima, que quedi clar ara i per a la resta de l’article, però no puc deixar de preguntar-me si aquesta és l’única mesura que podem adoptar.
M’agrada escriure sobre el que m’incomoda, l’ampli espai de reflexió que queda entre les grans afirmacions que es fan sovint des de la conversa pública: Bé! Malament! Sí! No! Sempre! Mai! A risc de generar més preguntes que d’oferir respostes em pregunto: per què som sempre nosaltres, les víctimes, qui acabem pagant part de la factura dels atacs que rebem? Que ens volen posar coses a les begudes? Ens inventem uns taps per als gots. Molt bé, prefereixo el tap a la possibilitat de la droga, però... no hi ha alguna cosa que grinyola quan és un patró que es repeteix? Què estem fent per evitar que es produeixin les condicions que fan possible la hipòtesi que algú em posi alguna cosa a la beguda? Quina vida comunitària estem construint? Des de l’escola, l’educació familiar, els entorns de confiança, la política institucional. Parlo de tots, des que naixem fins que morim: quins models de relació tenim establerts entre nosaltres, independentment del gènere?
També era als anys 80 que tenia amigues que deien que portaven esprais de defensa personal a la bossa, i fa pocs mesos que l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que els autobusos nocturns pararien allà on els demanessin les dones, i no només a les parades establertes, per deixar-les més a prop d’allà on anessin. Hi ha un extens catàleg de pegats per sobreviure. Si fins i tot hem hagut de fer una llei que vingui a dir que només sí és sí! Una obvietat com aquesta! Durant molts anys havíem deixat el feminisme per a les companyes que estan sempre al capdavant de les lluites pels drets civils, els de tots, perquè teníem la sort que no ens havia passat mai res de dolent (ni ens preguntàvem, potser, com calia definir què era dolent, què era normal, què era correcte), però moltes dones ens hem fet feministes per acumulació mentre esperem el dia en què no podrem més i llavors ho podrem tot.
Amb el tema esgarrifós de les punxades (i amb el poc que en sabem a hores d’ara) ja tornem a estar mortes de por mentre ens hem de sentir dir que hi ha una certa psicosi. Fins i tot si tenim por és culpa nostra tenir-ne? Quin estiu... Aquests dies he sentit dones que es lamentaven de la mesura que obligarà les botigues a apagar els llums dels aparadors, i torno a entristir-me. Esclar que vull que les dones se sentin segures al carrer (i que estiguin nets i il·luminats), però és que a més hem de carregar amb la culpa de no fer prou per l’estalvi energètic. Què estem fent per evitar la por, per l’educació, pel canvi real i sostingut en el temps sobre l’arrel dels problemes?
És diumenge a la tarda, vagareges per Twitter i veus que un usuari (@sdemaya) ha penjat una foto d’un pàrquing de Friburg amb places reservades per a dones, les més properes a la sortida. I així, dia rere dia, contenta perquè millora la seguretat, amoïnada perquè es perpetua la por.